Els cent de Verdú
Això era i no era, i si és cert bé i si no també, que un bon dia un no tan jove de quaranta-sis anys —innocent, ell— li va preguntar a Jordi Raül Verdú quants llibres havia publicat al llarg de la seua trajectòria literària. L’autor li digué que en tenia cent. Però no cent escrits i que restaven a l’aguait als calaixos. No, no. Cent publicats. Verdú el va deixar amb un pam de boca oberta. Malgrat que a l’ofici del no tan jove les paraules hi eren presents de dia en dia, en aquell moment, no va poder trenar ni dos seguides amb motiu de donar-li una resposta.
L’havia deixat sense alé. Potser Verdú jugava amb avantatge. Estava a casa. La conversa havia tingut lloc al si del Parc Natural de la Font Roja, on les escriptores i els escriptors del veïnat s’havien reunit per a compartir vivències i xafardejar asseguts a una taula ben atapeïda de queviures. Fou en aquell moment quan, avui per demà, va fer memòria. Es va preguntar quan havia conegut personalment Verdú.
Com un raig, la matèria grisa que albergava al cervell li va donar la resposta esperada. Fou a la presentació del seu llibre ‘Les entranyes del Montgó’ al teatre Principal d’Alcoi, a l’octubre de 2012, on havia acudit fent ús del seu càrrec de regidor de l’ajuntament. En aquell precís instant, com per art d’encanteri, ho va comprendre tot. Va recordar el teatre ple de gom a gom, de majors i menuts, que gaudien d’allò més amb les seues paraules. I com de llarga era la cua en què els assistents esperaven amb motiu d’aconseguir un exemplar del llibre signat per l’autor.
A pas de caragol, el temps va anar passant. I tota aquella gent que al llarg dels anys havia compartit vivències amb ell va decidir fer-li costat quan, un bon dia, la Càtedra d’Art Contemporani “Antoni Miró” de la Universitat d’Alacant va decidir homenatjar-lo amb una exposició que reunia una bona part de les seues obres de creació. La sala estava atapeïda de gom a gom. Allí s’havia donat cita la flor i nata de les comarques: gent vinguda des de Cocentaina, Castalla, Bocairent, Ontinyent, Altea, Petrer…
I, com no, els amics, la família, el seu alumnat, fins i tot els mercolins que l’abastien de productes de qualitat i de proximitat. Tots per retre-li homenatge, per traslladar-li l’estima que sentien per ell. A ell, a un dels autors que més i millor ha recuperat les nostres històries, les populars, les que ens fan mantenir les arrels d’allò que som, perquè sense el passat no hi ha present, i sense el present mai hi haurà futur. Perquè gràcies a ell —i a un altre autor que estima molt Verdú, Enric Valor— molts dels presents aquell dia van descobrir per primera vegada la rica tradició popular que els envoltava i que hi és per tot arreu: als pobles, a les muntanyes, a les valls, als barrancs.
No sé si açò que he escrit és una faula o un romanç. Pretenia ser-ho, en part, només en part. Perquè no hi ha dubte que Jordi Raül Verdú és una de les plomes més destacades de les nostres contrades, i de més enllà, val a dir. Un lletraferit —aquell malalt de la literatura que llegeix i escriu per necessitat— que va començar a escriure per expressar tot allò que sentia a dintre seu i que amb el pas del temps es va adonar del paper transformador que tenia la literatura entre els més menuts i com amb la seua ploma podia, a més, fer valer el nostre patrimoni natural.
L’homenatge ha sigut merescut, meritíssim, i nosaltres, amatents, l’hem acompanyat.
Ara em toca acabar, així que, com sol dir-se, aquest conte s’ha acabat i si no és mentida és veritat.