En el nom de l’avi

Res més acabar el partit enfront del Barbastro, amb un somriure que li delatava després de ser el gran protagonista del xoc amb el seu golàs de cap, va assegurar que eixa vesprada del 5 d’octubre no ho oblidarà mai. No és per a menys. Rubén Catalá va emergir com a Au Fenix sobre les seues pròpies cendres després de dos anys complicats per a reivindicar-se amb una cabotada que evoquen uns altres temps.

Res més acabar la trobada, les xarxes socials es poblaven del moment en el qual l’alcoià saltava un metre per damunt dels seus marcadors per a connectar de cap un centre mesurat d’Izan Linares, el qual va vindre acompanyat d’un cert suspens, ja que va haver-hi dubtes de si la pilota hi havia o no entrat. El col·legiat va donar per vàlid el punt i els 1.712 espectadors que havien en el Collao es van alçar a aplaudir un autèntic golàs.

Era el minut 30 i es tractava del primer tret a porteria. No va haver-hi molt més en la següent hora de partit i per sempre quedarà el record de veure al 19 blanc-i-blau reivindicar-se amb un gol “made in Collao”. Precisament en una vesprada que va començar amb un homenatge en els prolegòmens als socis més veterans, alguns d’ells van arribar a veure o almenys els han contat alguna història d’Ignacio Catalá Peris, futbolísticament conegut per Nasio, que casualitats de la vida és l’avi de Rubén Catalá.

*Nasio era un 9 a la manera antiga, d’eixos de rascar i barallar-se amb la defensa rival, la major virtut de la qual era la rematada de cap. Va marcar varis de similar factura al que va anotar el diumenge el seu net Rubén Catalá.

Nasio, nascut en 1930, va arribar a jugar quatre temporades en l’Alcoyano entre Primera i Segona Divisió. Els seus bons anys com a blanc-i-blau li van valdre per a fitxar pel Sevilla. Després va passar pel Badajoz, Las Palmas, Ceuta i Hércules. Va haver de deixar el futbol als 25 anys per una artritis en el turmell, una lesió que hui dia amb els avanços actuals li hagueren permés continuar jugant, però en aquella època el va obligar a penjar les botes. En l’Alcoyano va jugar un total de 74 partits oficials.

El net té la planta del seu avi però encara és un diamant en brut per polir als seus 22 anys. Va despuntar molt prompte a l’Escola de l’Alcoyano. Sent encara infantil, va cridar l’atenció dels observadors del València i va marxar a la Ciutat Esportiva de Paterna. Allí va estar molt poc i va recalar en el Llevant, on va completar tota la seua etapa formativa fins a fer el salt a l’equip filial *granota. En eixa etapa va coincidir amb altres dos jugadors alcoians: Javi Montava i Álex Cerdà.

El primer es va anar al futbol universitari estatunidenc després de debutar en l’Alcoyano amb Vicente Parras i el segon va arribar a ser internacional juvenil amb Espanya i ara juga en el filial del València. Rubén Catalá també va haver de fer les maletes. Va fitxar pel Sevilla, on no va tindre continuïtat en el filial de Tercera Divisió i el curs passat va decidir provar fortuna en Segona Federació en La Unió, on les coses no li van eixir com pensava.

L’estiu passat, dins de la política de la nova propietat de l’Alcoyano d’apostar per futbolistes amb arrels blanc-i-blaves, va arribar a l’Alcoyano com una aposta de futur. No es van equivocar. “El tècnic parla molt amb mi i confia en el meu. El diumenge era una bona oportunitat perquè els que venim jugant menys teníem la possibilitat de demostrar que podem ser titulars. Estava amb molta confiança tota la setmana i vaig arribar a somiar amb marcar. Estic molt content de com em van eixir les coses, no sols pel gol, també per ajudar a l’equip al fet que guanyara el partit després d’una setmana difícil després de la derrota a Castelló”, va explicar Rubén Catalá després de la trobada contra el Barbastro. Sobre les similituds amb el seu avi. “No li vaig arribar a conéixer-li, però el meu pare m’ha parlat molt d’ell, per a mi és una inspiració”, remarca.