Flames
Ara que han passat alguns dies des de l’incendi que va assolar vora 200 hectàrees del Parc Natural de la Font Roja —2.298 és la superfície total de la zona protegida—, podem fer balanç i, sobretot, pensar el futur.
La gestió del bosc madur —i el carrascal de la Font Roja ho és— ha estat, és i serà una prioritat de gestió per al parc —vos ho puc assegurar, atés que és un dels temes que més tractem al Consell de Protecció, en què participe com a president des de fa una dècada ja—. I dic «ha estat i és» perquè ha centrat una part important del treball realitzat des de l’oficina de gestió de l’espai natural. Vos posaré un exemple, perquè —malauradament i aprofitant l’avinentesa— d’açò també s’ha de fer didàctica.
Els darrers anys s’estan extraent els exemplars de pi del bosc de carrasques. A priori, hi ha qui podria posar el crit en el cel dient: «Està talant-se arbres en ple parc natural!». Penseu que, tot i que podria dir-se que el pi resisteix bé els incendis, és una espècie que també el propaga, i molt. Per tant, fent un símil, l’existència de pins en una massa forestal madura com és el bosc de carrasques és com deixar moltes caixes de mistos disperses al mig del bosc. I dic també que «serà» una prioritat perquè l’incendi ens obliga a pensar més i millor en la protecció de l’àrea de Font Roja que, afortunadament, no s’ha vist afectada per l’incendi.
Gestionar el bosc madur és també gestionar el risc d’incendis. La calcinada de Font Roja demostra que per més gestió i prevenció que fem, el risc zero no existeix. I això cal assumir-ho. Ara bé, és necessari fer-la. Sempre. Penseu que l’ésser humà —és a dir, totes nosaltres— és un factor desencadenant de risc. De vegades, incontrolable. Com a mostra, a causa d’imprudències es generen molts incendis, principalment quan fem foc a la muntanya. D’altres, som pitjor que això, atés que els provoquem directament amb motiu de fer mal.
De nou, faré didàctica. Recordeu quan es van eliminar els paellers de les nostres muntanyes? Primer, de Font Roja; després, del Preventori; finalment, de Sant Antoni. Ho recorde ben bé. Va haver-hi debat, i crítiques. En aquell moment, estava de regidor a l’ajuntament i vam prendre la decisió de fer-ho, perquè cal treure el foc —i amb això, una part del risc d’incendi— de les nostres muntanyes, especialment, dels parcs naturals. Sens dubte.
I, com deia abans, cal pensar el futur. L’administració que major responsabilitat té en aquest sentit, la Generalitat Valenciana, haurà de fer tots els possibles per treballar de cara a la regeneració de l’espai afectat, de forma conjunta amb els ajuntaments i altres administracions com la Diputació d’Alacant. I això suposa recursos, és a dir, persones i diners. De nou, un poc de didàctica.
Sabeu el cost que genera anualment l’extinció d’incendis per a l’administració? Vos puc assegurar que la xifra baixa no és. Doncs ara caldrà, a més, fer una injecció per recuperar l’espai. Potser si dediquem més recursos a previndre, evitarem utilitzar-los en extingir incendis.
Fent un passeig per la zona cremada uns dies després de l’incendi, les conseqüències del foc estaven a l’abast de la mà. L’arbrat, la flora, el sotabosc, la fauna, els camins, la senyalització, l’estació meteorològica, part del patrimoni cultural com són les caves, etcètera, etcètera, s’havien vist enormement afectats. Esborronador. Clar i ras. I sort que l’incendi no va passar del Menejador i no va arribar al Carrascal —on està el gros de la massa forestal—, gràcies a l’esforç i dedicació de bombers, brigades, ACIF, UME, equips dels ajuntaments d’Ibi i Alcoi i del Parc Natural i Guàrdia Civil, entre d’altres.
El mos que el foc ha deixat al parc natural tardarà a recuperar-se. Els experts calculen que fins d’ací a tres o quatre dècades no tornarà a ser com era abans. Potser molts de nosaltres no ho veurem restaurat. Siga com siga, hem d’anar amb cura de les flames, perquè el foc crema i no coneix de límits, ni temporals ni espacials.