Ganes d’assaltar la Bastilla

Estic que me’n puge per les parets. No literalment perquè, a diferència de Peter Parker, a mi no m’ha picat cap aranya radioactiva. Sí figuradament, amb la sang bullint-me i els budells regirats per tot el soroll que m’aplega del país. I això que procure evitar veure i escoltar res a xarxes socials o medis de comunicació.

Però sembla un impossible i, primer amb l’expresident de la Comunitat, el tipus responsable directe de la catàstrofe que va costar més de dues-centes vides, qui no sols ha estat mentint de manera compulsiva a tothom durant un any sinó que ara s’ha muntat una pantomima de dimissió, pactada amb el seu partit, sens dubte, per a no obrir la boca dels secrets més obscurs de la formació, una omertá molt ben pagada, que fa sufocar-se a qualsevol persona decent. Una poca vergonya consentida per qui té el mateix aspecte moral que ell i una dignitat per baix del subsol. És trist que en lloc de penedir-se de tot el que un ha fet mal i demanar disculpes, encara estigues rampinyant el que pugues dels diners públics amb la cara més dura que l’Adamantium.

Segon amb el President del govern, altre que tal balla, que té el valor de dir que no sap res del que han fet els que l’envoltaven. Eixa colla de vividors que han estat omplint-se les butxaques a mans plenes de manera il·legal i que per fi, els beneits investigadors, ja veuen qui m’havia de dir a mi que alabaria a uns militars més enllà dels de les pelis de John Ford, els han agafat, figuradament, dels testicles, per a portar-los davant d’un jutge i que responguen de tant desficaci. Però aquí tenim al seu líder, amb qui compartien hores i hores de despatx i cotxe que no sap res de la vida d’estos. Mire vostè, igual els premis internacionals l’han deixat noquejat però no és de rebut el seu argumentari. Un sap, i parle per experiència pròpia, el que passa al voltant de les organitzacions del tipus que siguen.

I tercer, i no menys dolorós, l’emèrit, el campechano, altre que tal balla, que, amb l’ajuda d’un negre literari, ha perpetrat unes memòries amb les que intenta justificar totes les mangalotxes a les que ha dedicat el seu temps de monarca. Una tasca d’emblanquiment que de camí, vol abastar també la figura del dictador que li va passar la vara de comandament amb aquella frase, realitat o llegenda, de “Te lo dejo todo atado y bien atado” que resulta tan clarificadora de per on van anar els tirs.

Amb tot açò voletejant tan sols t’entren ganes d’emular a Robespierre i companyia i llançar a tots els descontents, que cada volta som més, a l’assalt d’una figurada Bastilla per donar feina a manta a l’invent de Monsieur Guillotin.

I, miren vostès, escric tot això imbuït per l’esperit nadalenc.