Intifada

Dins del meu periple, escric aquestes línies sent jove, com a estudiant de literatura, les belles lletres, dels escrits poètics. Escric lúcid i conscient del privilegi de poder reflexionar sense por ni paüra al fet que una bomba interrompa els meus pensaments o destorbe el meu seny cargolat. Quina sort la meua, puc llegir, imaginar, pintar aquests mots, perdre’m en metàfores o en somnis que només demanen silenci i calma per florir.

Mentre, els mateixos joves de la meua edat –bo, joves, infants, dones, mares, homes, avis palestins i tot ésser vivent que alce el cap un poc més del que toca– només aprenen el llenguatge de les alarmes, de la pols i del silenci de la mort. En aquell món, del que no estem tan lluny com ens pensem, el temps no es mesura en hores, sinó en explosions, morts i crits ofegats.

Ens diuen que és un conflicte, però el que jo veig és un poble condemnat a desaparéixer sota ruïnes que el món prefereix no mirar ni embrutar-se. Una tragèdia que ja no cap en les paraules neutres dels informes internacionals. Un carnalatge, una degolladissa, una massacre, no sé com voleu que ho diga. És la negació de la vida mateixa, la repetició obscena d’un genocidi embolicat en eufemismes diplomàtics.

I, tanmateix, entre l’enderroc traïdorenc persisteix una cosa indestructible: l’esperança. Una esperança tossuda, que cap mur ni cap míssil no aconsegueix soterrar del tot. És l’esperança que batega en els ulls dels qui encara canten malgrat la fam, en les mans que tornen a reconstruir el que ahir fou reduït a runa, en la memòria que es resisteix a l’oblit.

Escriure, per a mi, és també una manera de no callar davant aquesta injustícia. De recordar que allò que hui passa a Gaza ens interpel·la a tots, perquè allà on la vida és negada, la humanitat sencera queda ferida. I potser les meues paraules no curen, ni aturen cap projectil, però aspiren a fer-se ressò d’una veritat que no podem deixar que s’esborre: que hi ha vides que valen tant com la nostra, i que cap poesia és completa si ignora el crit d’aquells a qui volen condemnar al silenci.