La bellesa del camí
Es pot veure la bellesa del camí quan ja l’has trepitjat mil vegades? La bellesa del primer moment sempre està present, això està clar, no hi ha dubte. O pel contrari, va difuminant-se i un cop perduda, s’ha de buscar? Hi ha qui diu que l’ànima del viatge s’erosiona amb cada passa, que la primera mirada és un diamant que es desgasta fins a esdevenir pols. Però, i si fos al contrari? I si cada passa fos una capa més d’or sobre el record? Son els detalls que van apareixent a poc a poc, no crec, perquè al final, en algun moment, els detalls s’acabaran. Potser s’ha de tornar enrere per a tornar a començar, però, això es pot fer?
Dant parlava amor del camí com una espiral que es precipita cap a l’infern o s’eleva a la llum. Ell, condemnat a travessar els cercles de la pèrdua i la redempció, sabia que caminar no era només avançar, sinó transformar-se. I què som nosaltres sinó ànimes en trànsit, atrapades entre l’inici i el final, buscant en cada bifurcació la il·lusió d’un nou principi?
Machado, poeta de la senda infinita, deia que el camí no està fet, que només existeix en caminar. Ell sabia que l’horitzó es desplaça amb nosaltres, que no hi ha meta, només pols i petjades que l’aigua esborra. Però, què passa quan ja hem passat massa vegades pel mateix indret? Es pot tornar a mirar amb ulls nous allò que ja hem mirat fins a l’extenuació? O la repetició ofega el misteri i deixa només la inèrcia d’un pas darrere l’altre?
Joan Maragall creia en la mirada neta, en un vespre clar d’hivern, en el moment en què la llum banya el món amb un color mai vist. El pintor català sentia la meravella del món, perquè potser la bellesa no s’apaga, sinó que som nosaltres els qui ens tornem cecs. Tornar al passat, ens cal la innocència de qui camina per primer vegada, la mirada que no busca, que simplement descobreix. Però, qui pot sostindre esta innocència en un món cruel que devora la sorpresa?
I si el secret fora tornar enrere? No amb els peus, sinó amb la memòria. Carner defensava la plenitud de l’ànima fins i tot en la fulla més insignificant del taronger, i potser l’ànima del camí és un record que es revifa. Com Ulisses, que torna a Ítaca per descobrir que ja no és el mateix home que va partir. O com Estellés, que trobava la bellesa en la quotidianitat, en els carrers gastats per la vida, en el pa i la llar, en la veu estimada.
La bellesa es perd? Potser sí, com es perd l’estiu quan arriba la tardor. Però la tardor no és menys bella que la primavera, només diferent. De la mateixa manera, potser el camí no es torna menys bonic, sinó que és la nostra ànima la que ha de saber adaptar-se a la seua nova forma. L’autor que va fer del món un escenari on la vida era un somni, i en els somnis, la realitat canvia a cada instant. No es pot tornar a viure un mateix instant, però es pot reinventar la manera de viure’l.
I així, potser la resposta és que el camí no cansa, sinó que és la mirada qui envelleix. La bellesa no desapareix, només s’amaga darrere la rutina, esperant que algú la sàpiga despertar. Com diu Espriu, l’home que va fer de la mort i la memòria un país sencer, cal tornar a començar, però no amb els peus, sinó amb l’esperit. Tornar sense recular, reviure sense repetir. El camí no s’acaba mai. La bellesa tampoc. L’únic que mor és la nostra manera de mirar-la.