“La companyonia i la humilitat són valors fonamentals en la dansa professional”

Ha sigut una figura clau en la dansa local i en l’evolució dels ballets festers d’Alcoi. La seua vocació, que va nàixer des de la infància, s’ha expandit també al pilates, disciplina en la qual va ser pionera a la ciutat. Ara, a punt com està de tancar la seua marxa professional, Ana Calvo reflexiona sobre els assoliments, les mancances del sistema fester i els reptes d’una professió tan apassionant com exigent.

– Què et va portar a triar la dansa com a forma de vida? Recordes el moment en què vas saber que volies dedicar-te a això?
– No la vaig triar jo, la dansa em va triar a mi. Vaig començar amb gimnàstica, després vaig fer les carreres de ballet clàssic i espanyol, però sempre m’havia cridat l’atenció des de xicoteta, sobretot, això de dirigir, i per això vaig començar a fer classes i a dedicar-me professionalment a la dansa. En els meus orígens vaig tindre tres centres de dansa.

– Has sigut pionera del pilates a Alcoi. Què et va atraure d’aquesta disciplina?
– Vaig començar en 2003 a Madrid, amb el meu germà Juan Bosco, que em va dir que era el futur. Ell va ser l’iniciador del pilates a Espanya i a través d’ell vaig començar a formar-me, tant de sòl com de màquines. Des del principi vaig pensar que tant de bo haguera conegut això abans perquè m’haguera preparat per a ser ballarina. En eixe moment, ningú en aquesta ciutat coneixia el pilates, passarien almenys cinc anys fins que va començar a popularitzar-se, però fins i tot vaig arribar a vendre unes màquines que vaig comprar al principi perquè ací a Alcoi no va quallar, ja que era una activitat bastant cara. El pilates té molta similitud amb la dansa, en el sentit que ment i cos no es poden dissociar i treballes molt el que és l’ací i l’ara.

– La dansa moltes vegades s’associa amb joventut. Com has viscut tu el pas del temps des de la dansa?
– És cert que la vida d’una ballarina és molt curta, per això el pilates pot ajudar a prolongar aquesta vida a partir de la millora de la condició física. Jo sempre dic que ara em trobe millor que quan era jove i ballava, en molts aspectes físics.

– Què et va impulsar a escriure ‘Bailar entre confeti’? Va ser una necessitat personal, un deute pendent o una manera de tancar etapa?
– Va ser en pandèmia quan em va començar a rondar la idea d’escriure la meua experiència en la dansa vinculada a les Festes de Moros i Cristians. Amb el que representen a Alcoi, com a ballarina i com a dona, volia plasmar el que la dansa ha sigut per a la Festa i l’evolució que hi ha hagut, deixar el meu granet d’arena perquè alguna cosa crec que vaig haver de veure en l’inici.

– Què ha canviat en el món dels ballets festers des que vas començar fins hui?
– Moltes coses, soc del sector crític i jo això ho he parlat amb les meues companyes, amb les quals m’emporte fenomenal, però per a mi l’evolució ha sigut més perjudicial que beneficiosa, perquè crec que ens hem eixit bastant de la idea inicial i del que són les Festes i què representen. Llavors, la part carnavalesca, que poc té a veure amb eixa idea, a mi m’agrada menys. Sé que és un espectacle, però l’espectacle el pots fer de moltes maneres, cada vegada veig que es balla menys. És cert que ho dificulta el fet que, a causa de l’increment de la participació en les Entrades, s’haja d’evolucionar i avançar tan ràpidament, això fa que no es puga ballar. Abans hi havia més coreografia, hui dia hi ha moviment, poc més.

– Dius en el llibre “ja està bé de pagar per a ballar”. Què ha fallat perquè els ballets continuen sent les ‘cendroses’ de la Festa?
– Les que hem fallat, principalment, som nosaltres mateixes, perquè hui dia hi ha una necessitat de ballar a Alcoi sí o sí, i si no et trien les filaes o els càrrecs, t’obligues tu mateixa a baixar el nivell i a no dignificar la professió. Així que la culpa la continuem tenint nosaltres, jo he format part de reunions amb el Casal en la qual ens hem reivindicat com a sector i hem exigit que se’ns pague un mínim als grups de ball, però són els propis grups els que després han faltat a eixe compromís.

– Has sentit que el teu treball ha sigut valorat per les institucions festeres al llarg dels anys?
– Si et soc sincera, a vegades no, i hi ha hagut vegades en què he renunciat a ballar per no fer el que no volia fer.

– Has format a generacions senceres d’alumnes. Quins valors intentaves transmetre més enllà de la tècnica?
– Principalment, la companyonia i tindre humilitat per a saber fins a on pots arribar i que, encara que sigues bona, sempre hi haurà gent millor que tu. Són valors que sempre he intentat inculcar i hui dia trobe a faltar en molts grups, en la gent jove observe la falta d’humilitat, se’ls puja un poc al capdavant. La disciplina de la dansa és molt dura i costa molt de sacrifici, veuen en xarxes socials que qualsevol balla, però la disciplina és una altra cosa.

– Com veus el món de la dansa hui? Creus que es valora prou com a disciplina artística?
– En absolut, la tendència d’ara de les danses urbanes i el tema de les xarxes socials, com dic, ha destrossat tot. Ara mateix, qualsevol que impartisca zumba, amb tots els meus respectes, és capaç d’oferir classes de dansa, es fica tot en el mateix sac i tothom balla i munta coreografies, i això no és dansa.

– Ara que tanques una etapa professional, com serà el teu dia a dia a partir d’ara?
– La idea és continuar aprenent molt, i tinc en el calaix un munt de projectes que vull fer i que fins ara no he tingut temps de desenvolupar, alguns tenen a veure amb la dansa i altres no, no vull revelar res perquè soc supersticiosa en eixe sentit per si després no tira avant. I el que sí que tinc clar és que m’abelleix molt que em facen classes, per a reaprendre. Després de vindre’m al nou local, la idea era jubilar-me en un temps i que col·laboradors meus es quedaren amb el negoci, però la mort del meu company i mà dreta Luis Pulido ho va accelerar tot i he acabat abans del que em corresponia. Així i tot, espere que el projecte com a centre referent de pilates puga continuar en mans d’altres persones, jo els donaré suport perquè així siga.

– Per a acabar, hi ha alguna cosa que se’ns haja quedat en el tinter i t’agradaria afegir?
– La pena amb la qual em vaig és que he trobat a faltar més ajuda per part de l’Ajuntament quan estava en el Centre, on vaig lluitar contra vent i marea per a no anar-me, però després de la pandèmia tot es va complicar. Jo entenc de les normatives, però crec que es pot ser més flexible i no dificultar tant el treball de les persones que tenim negocis. Normatives, i conversió en zona de vianants també, però al final he agraït el canvi.