La dona valenciana

Dones valencianes, de camp i terra, de flor blanca i verda. Miren al passat, entre ametlers i figueres, hereves de la lluna de València, les que cullen els cors al sud del país, un a un, a poc a poc, les mans tallades a consciència com la cova. Filles joves de Carmesina, amb caràcter per combatre a qualsevol Tirant, escriptores que no van poder pintar la seua història, però sempre lluitant, a les trinxeres dels riuraus, llavadors i rius, dones d’aigua. A les fonts boscanes, barrancs de bandolers, grutes humitoses amb degotalls de pedra, on ressonen encara les veus que trobaren en la paraula l’eixida a la foscor d’una casa sense portes.

Sota el cel de la marjal, entre l’aigua quieta i els arrossars, s’alcen les històries de les que esperaren, de les que ploraren, de les que cantaren cançons a la vora de la llacuna, amb la mirada clavada a l’horitzó. La brisa porta paraules de la memòria, de dones que es van veure forçades a l’exili, obligades a deixar la seua terra per una fe que no era la seua. Dones musulmanes, relegades a l’altra banda del Mediterrani, els ulls plens de records de les muntanyes i els rius que les van veure nàixer. Però abans d’aquest exili, abans que els murs separaren noms i cultures, elles estaven ací. Les seues mans van traçar els camins de l’horta, van domar les aigües de la marjal i van teixir amb paciència les històries que encara hui se senten a la vora del foc. Elles van llegir les estrelles sobre la Torre de la Reina Mora, van recitar versos a la llum de les mesquites i van ensenyar la dansa dels perfums a les flors que encara brollen en els jardins de l’Albufera.

Les mateixes aigües que nodreixen la marjal, que serpentejaven entre les alqueries de fang, porten encara l’eco d’aquelles històries, de Cántara, la princesa mora que va estimar més enllà del que li estava permès. Vola! Cántara, princesa mora sobre la ciutat de la llum, no caigues en les trampes de l’amor. El vent entre els tarongers xiuxiueja encara els noms de les dones que van deixar la seua empremta en la terra que mai les va oblidar. La cova de la mestra, la cova fosca, avenc de la colomera, refugis de saviesa ancestral. Dones que van rescatar les històries oblidades, i que van dibuixar amb la paraula el camí de la rebel·lia. En les muralles antigues de la ciutat de la llum, entre les torres i els carrers empedrats, s’entrellacen els contes amb les pregàries silencioses de les que un dia van habitar els banys àrabs, que van brodar amb fil d’or la seua herència i la van amagar entre els plecs de la seda.

Som dones de terra i aigua, de pedra i brisa, de memòria i de veu. Som el llegat de les que van estimar la seua llar fins i tot quan els van arrencar d’ella. Som l’eco de les que mai van callar, de les que van romandre i de les que van partir. Dones unides per un sol relat, una mateixa arrel que es fon entre l’horitzó i el vent, entre la sorra i la mar.