La graduació i la fi d’una etapa

La meta d’una carrera és, al final, la graduació. Els quatre anys —en el millor dels casos— d’un grau són un viatge de professionalització en el sector propi tan meravellosos com llargs. Però ocorre que, quan s’acaben, es troben a faltar. Més encara a un campus com el de la UPV d’Alcoi.

En el Pabelló Esportiu de l’Edifici Georgina Blanes l’ambient és tan tens com feliç. Els i les membres de la Delegació d’Estudiants porten “des què acaben paelles” organitzant la graduació per tal que tot isca correctament. Cal tindre moltes coses en compte: guiar als graus, vetllar pel compliment del protocol, controlar l’aforament i les entrades, repartir-les abans del gran dia… Per això, la gent de la Delegació, “un cos per i per als estudiants”, s’encarrega de fer que tot isca bé. És una feina estressant, però força plaent. Quan ja han entrat els d’Informàtica, últim grau de la cua, dona inici l’acte de graduació d’este 2025. L’espai està ple de gom a gom i, a més de totes les cadires, hi ha també gent que ha arribat després i que està de peu per gaudir del dia més important de la trajectòria acadèmica dels seus éssers estimats.

Els qui han estudiat al campus d’Alcoi de la Universitat Politècnica de València coincideixen en una cosa molt concreta. I és que tots se senten com a casa. Tindre un campus xicotet el que fa és que tots es coneguen entre ells, i això ho agraeixen. Ja no només pel que fa a l’estudiantat, que acaba creant vincles molt més significatius, sinó també pel professorat, que s’implica amb més sinceritat en el desenvolupament acadèmic de l’alumnat.

El que ocorre també és que la graduació és un salt al no res. Després de la universitat ve el mercat laboral i, per molt preparat que isca un del seu grau, els resultats de la cerca de feina mai són segurs. Andreu i David, graduats d’ADE, ho tenen clar: volen seguir estudiant, especialitzar-se i emprendre per a muntar una gestoria junts. Per altra banda, Lliris i Jairo, d’Enginyeria en Disseny Industrial i Desenvolupament de Producte, troben que estos quatre anys de carrera han sigut “molt curts”, sobretot perquè no pensaven traure-ho tot a la primera. Són sincers: no s’acaben de sentir preparats per al que és el mercat, però confien en els seus coneixements i en l’ajuda dels professionals que aniran trobant pel camí. Jairo bromeja amb les pràctiques, que encara les té pendents, ja que realment són una molt bona oportunitat per perdre les pors, posar en pràctica el que s’ha anat aprenent i treballar amb gent que coneix eixe tipus de coses que a les classes no t’ensenyen —i que, normalment, s’aprenen a les males—.

Karen ha estudiat Enginyeria Elèctrica i també se’n va “molt agraïda” perquè “el campus d’Alcoi és petit, és familiar i els professors sempre estan pendents de tu”. A més, assegura que “els grups d’amics que fas són molt més sòlids”. A ella no li fa por el futur perquè ja ha rebut fins i tot algunes ofertes de feina. Al seu sector, les energies renovables creen molts llocs de treball, així que està satisfeta.

Un cop acabat l’esdeveniment, als alumnes només els queda una feina pendent: celebrar. La nit ha de ser llarga per celebrar que, per fi, són graduats i comencen una nova etapa en les seues vides.