La trampa de la ‘democràcia selectiva’
Durant dècades s’ha construït un relat interessat que pretén assenyalar l’esquerra com a còmplice o aliada de règims autoritaris. És una acusació còmoda, repetida fins a la sacietat, però profundament falsa. El que una part conscient de la ciutadania denuncia no és cap simpatia per teocràcies o governs repressius, sinó una qüestió molt més coherent i incòmoda: el rebuig frontal a la llei de la selva internacional imposada per Washington i els seus aliats.
El fals dilema entre “ajuda” i càstig col·lectiu
Quan l’esquerra s’oposa a un bloqueig econòmic o a una intervenció militar, no està legitimant les polítiques internes d’un govern concret. El que està assenyalant és una realitat tan simple com devastadora: les sancions i les guerres no fan caure dictadors, però sí condemnen pobles sencers. Mai maten de fam els responsables polítics; maten de fam la població.
La història recent és plena d’exemples que desmunten el relat de les “intervencions humanitàries”. Iraq va ser envaït amb l’excusa d’unes armes de destrucció massiva que mai van existir i, dècades després, continua sent un país fracturat, empobrit i inestable. Líbia, presentada com un èxit de la intervenció occidental, va passar de tindre un Estat —amb totes les seues contradiccions— a convertir-se en un territori sense govern, dominat per milícies, màfies i esclavitud moderna. Afganistan, després de vint anys d’ocupació i milers de milions invertits, va ser abandonat en qüestió de dies pels mateixos que deien voler portar-hi democràcia.
Síria és un altre exemple tràgic d’aquesta lògica: ingerències externes, guerra per delegació i un país devastat, mentre la població civil paga el preu més alt. Iemen, encara que sovint silenciat, és el resultat d’una guerra sostinguda amb armes occidentals, amb una de les pitjors crisis humanitàries del planeta.
El cas de Veneçuela segueix el mateix patró, però per altres vies. La retòrica de l’“alliberament” amaga una asfíxia econòmica deliberada que dificulta l’accés a medicaments, aliments i serveis bàsics. Tot això amb un únic objectiu: forçar un canvi de règim favorable als interessos externs. No és una defensa de la democràcia, és una estratègia de coerció.
El mateix passa amb l’Iran. La seua demonització respon més a conveniències geopolítiques que no a una preocupació sincera pels drets humans. Les sancions només agreugen el patiment de la població civil, mentre els Estats Units despleguen catifes roges i venen armes a altres teocràcies de la regió que, casualment, són aliades estratègiques.
Cuba: sis dècades d’un crim silenciós
Si hi ha un exemple clar i indiscutible d’aquesta política criminal, és Cuba. Resulta difícil imaginar una mostra de cinisme més gran que presentar l’illa com una “amenaça”. Cuba no ha envaït cap país, no té bases militars arreu del món ni ha bombardejat cap població civil. I, malgrat això, pateix des de fa més de seixanta anys un bloqueig econòmic asfixiant.
Impedir l’accés a tecnologia, medicaments i béns essencials no és defensar la llibertat. És intentar rendir un poble per fam pel simple fet de no haver-se doblegat als interessos de Washington. Denunciar el bloqueig no és defensar un sistema polític concret, és denunciar una injustícia flagrant que viola de manera sistemàtica el dret internacional.
Israel: el mirall més cru de la hipocresia occidental
Però és en el cas d’Israel on cau definitivament la màscara de la suposada “defensa de la democràcia”. És el mirall més sagnant de la doble vara de mesurar. Mentre les potències occidentals sancionen països sencers al·legant vulneracions de drets humans, financen, armen i protegeixen diplomàticament un Estat que ignora resolucions de l’ONU i acumula denúncies de genocidi i apartheid.
Ací la dreta occidental no és prudent: és còmplice. Com es pot justificar la destrucció d’Iraq o Líbia en nom dels drets humans i, al mateix temps, donar cobertura total a la massacre sistemàtica de la població palestina? Aquesta contradicció evidencia que, per a molts governs, els drets humans no són un principi universal, sinó una eina selectiva al servei del control geopolític.
Que no ens confonguem. L’esquerra no dona suport a la falta de llibertats en cap lloc del món. El que denuncia és el balanç devastador d’un model d’intervenció que deixa països destruïts i abandonats una vegada s’han assegurat els interessos estratègics. Iraq, Líbia, Afganistan, Síria o Iemen no són excepcions: són el resultat previsible d’aquesta política.
El que també denuncia l’esquerra és la jerarquia de les víctimes: la idea que hi ha morts que importen —els que serveixen als interessos d’Occident— i morts que són considerats simples “danys col·laterals”, com els que moren sota les bombes a Gaza o per falta de medicaments a Cuba i Veneçuela.
La llibertat no s’exporta amb míssils ni s’imposa matant de fam una població. Qui hui calla davant el genocidi a Palestina, el bloqueig criminal a Cuba o el desastre provocat per dècades d’intervencions militars, però exigeix mà dura contra altres països, no defensa la democràcia. Defensa un ordre mundial basat en la hipocresia, la força i la impunitat.
Ximo Nebot Roselló