Les llegendes porten de retorn a l’esquaix

Jacobo Montava ha tornat. Després de dues dècades allunyat de l’esquaix, ha représ la raqueta amb una passió renovada i una humilitat que reflecteix el seu amor per aquest exigent esport. “L’esquaix és un esport exigent, que requereix de molta tècnica, però que enganxa”, confessa.
La seua història comença en les pistes de l’Olympia, on, amb tot just 8 o 9 anys, va descobrir aquest esport de moda al començament de la dècada dels 90. Recorda que “totes les vesprades a les cinc estàvem els quatre allí. Ens feien classe Julio Latorre. Era la meua rutina diària, però també la de Rafa Juan, Juan Picó i Santi Cooper”.

Als 17 anys va canviar l’esquaix per l’hoquei línia i els seus estudis el van portar lluny de casa. Encara que va jugar alguna partida esporàdica, la seua pràctica va quedar en pausa, fins als 38 anys, quan de nou va tornar a empunyar una raqueta. “Em vaig retrobar amb Manolo Candalija. Ens alcavem  a les 6,30 del matí. Era increïble. Però aquella rutina també va acabar, es va haver de mudar i em vaig quedar sense poder entrenar amb un company del meu nivell, amb el que vaig acabar deixant-lo una altra vegada”, admet

Va ser amb 44, fa a penes un any, quan l’esquaix va tornar a aparéixer en la seua vida, de nou de la mà de Julio Latorre, que en aquells dies estava tractant de recuperar la seua pràctica amb algunes velles glòries. “Vam fer una partida entre llegendes”, comenta amb un somriure, “i allò va ser suficient per a tornar-me a enganxar. Des de llavors no he parat”, confessa Montava, al qual li ha tornat a picar el cuquet de la competició, combinant els tornejos socials d’Olympia amb el circuit autonòmic d’esquaix, en el qual s’ha destacat com un dels millors jugadors de la Comunitat Valenciana.

Al no tindre ránking, ha hagut de començar de zero, disputant la segona categoria, que immediatament se li ha quedat tala. Un bon exemple va ser el succeït el passat cap de setmana, en la competició que es va celebrar a Olympia, que va organitzar el campionat absolut de Segona Categoria de la Comunitat Valenciana.

Per a Jacobo Montava va ser una doble alegria, ja que va aconseguir arribar a la final i, per consegüent, es va guanyar la plaça per a començar a competir en Primera Categoria. “Per a pujar a Primera has de guanyar o arribar a dues finals en Segona. La gent que guanya en Segona li lleva el lloc a uns altres, així que és just que pugen”, explica.

No obstant això, reconeix que no sap si està preparat per a fer el salt, ja que en Primera es trobarà als millors jugadors de la Comunitat, alguns dels quals estan entre els millors del ránking nacional: “No sé si tinc el nivell de Primera, però l’intentarem. En Primera cal entrenar molt i de debò. Els punts són llargs i necessites estar molt en forma”.

La seua dedicació actual inclou dues sessions setmanals d’una hora i mitja al costat de jugadors com Paco Miró, Carles Vicens, Manolo Candileja, Pablo Degrado o Loren. A més, participa en les ligues internes d’Olympia que es disputen cada dos mesos per a mesurar el nivell competitiu.

L’esquaix torna a practicar-se a la ciutat en gran manera per l’obstinació de Julio Latorre després de més de dues dècades de no jugar-se, quan la nostra ciutat era en la dècada dels 90 una de les grans potències d’aquest esport a la Comunitat Valenciana. L’auge del pàdel va colpejar amb força a l’esquaix a Alcoi, una ciutat que va viure la seua particular època daurada. “A Olympia hi havia quatre pistes plenes cada dia, cent persones participant i campionats enormes”, rememora Montava. Amb el temps, dues pistes es van transformar en màquines de gimnàs i box de crossfit. Les dues que quedaven quasi desapareixen, fins que Julio Latorre va reactivar la passió fa any i mig.

“El pàdel és més còmode i més social, però si t’agrada l’esquaix, t’avorreixes amb el pàdel. No té el mateix ritme, esforç i exigència. Ho he provat alguna vegada, però només per a passar l’estona”, comenta. I afig: “En el pàdel jugues amb dos, la pista és més xicoteta, i la tècnica és una altra i la metodologia també. A més, el pàdel és a l’aire lliure i l’esquaix és en pista tancada, per la qual cosa sues més”.

Hui dia, encara que el nivell no és el d’antany, l’esquaix resisteix. Montava creu que el futur depén de les noves generacions: “No s’imparteixen classes com abans, i la tècnica costa molt. Sense xavals de 10 o 12 anys serà difícil reprendre el nivell d’abans. Encara que comença a haver-hi alguns xiquets interessats, la tècnica és el que més costa”.

Malgrat això, destaca que l’esport continua sent atractiu: “És molt divertit, exigent i amb mitja hora que jugues ja has fet exercici. És un esport de molt *cardio, et mous molt, sues i et poses en forma. Ja no sols com a esport competitiu, sinó divertit”. A més, el fet que a l’Olympia no es pague per pista és un gran avantatge enfront d’altres clubs de la Comunitat Valenciana, on el cost pot ser una barrera: “Això tira molt cap arrere. Ací és gratis i això facilita que més gent s’anime”.

Als seus 45 anys, Jacobo manté una meta senzilla i molt humana: “M’agradaria guanyar una prova a l’Olympia, sobretot a Pablo Degrado —diu entre riures—. No sé si arribarà eixe dia perquè ha sigut el nostre millor jugador i segueix a un nivell molt alt”.

Reconeix que el nivell de Primera exigeix més del que ell pot donar ara mateix: “No aspire a molt més. Competir-li a Pablo Degrado algun partit, guanyar-li en un social o en les 24 hores de l’Olympia… amb això em conforme”, conclou l’alcoià.