“Mai he sigut un jugador massa anotador”

A vegades les circumstàncies provoquen situacions poc imaginables no massa temps arrere. Altres vegades els resultats apareixen si més no es forcen, quan es persegueixen amb il·lusió i constància, però sense obsessió, quan s’està exactament on toca.

Així podria descriure’s la temporada que ha viscut Flavius Radoi. El jugador de l’Equilibrados Espinosa, tal vegada sense proposar-li’l d’inici com a únic objectiu, ha acabat el curs com a màxim anotador de la fase regular de la ATLA-Lliga Local de Bàsquet d’Alcoi, l’any en què la competició celebra el seu 40 aniversari.

En aquesta temporada, tal com explica el protagonista, tot semblava anar encaminat cap a la consecució d’aquest assoliment. Tot encaixava amb més naturalitat. Radoi va arribar a l’Equilibrados Espinosa a meitat de la campanya anterior, després d’una etapa en una categoria superior de la qual va haver d’apartar-se per motius laborals.

El cuquet de continuar jugant, de competir, de no penjar del tot les sabatilles, va acabar espentant-lo de nou a la pista. I aquesta temporada, des del principi, amb un rol més definit i un equip que va creure en ell.

El resultat parla per si sol. Flavius Radoi ha acabat la fase regular amb 176 punts anotats, malgrat no poder disputar els tres últims partits per lesió. La dada, més enllà d’una mera estadística, accentua la rellevància de la fita aconseguida pel jugador de l’Equilibrados Espinosa. Ha sigut el màxim anotador i ho ha fet sense forçar la màquina fins al final. “Podia haver arribat als 200 punts”, reconeix, quasi com a curiositat.

Lluny de frustrar-se, l’assoliment adquireix encara més valor. Malgrat que el calendari estrenyia i ell va haver de parar, Radoi explica que sempre va tindre el pressentiment que en aquesta ocasió no se li anava a escapar aquest reconeixement. I aquest objectiu, segons s’encarrega de reiterar, no hauria sigut possible sense els companys d’equip, que li van facilitar el camí amb confiança, complicitat i joc col·lectiu.

Resulta cridaner que qui acaba liderant la classificació d’anotadors no es definisca com un jugador eminentment ofensiu.
*Radoi es descriu en la pista com treballador, defensiu i solidari, més acostumat a assistir que a finalitzar. Durant anys, eixe va ser el seu paper natural: adaptar-se al que l’equip necessitava. I enguany, l’equip necessitava que ell anotara més. I ho va fer sense deixar de ser qui era.

La seua manera d’entendre els partits respon a aquesta lògica. En els primers compassos, prioritat a la defensa i al joc col·lectiu. En la segona meitat, quan apareix el cansament, explota les seues virtuts: velocitat, fons físic i lectura del contraatac. No és casualitat que molts dels seus punts arribaren en eixos moments en què el partit es trenca.

A nivell col·lectiu, l’Equilibrados Espinosa ha signat una temporada de mitja taula, però amb sensacions positives. En una lliga amb diferències notables entre plantilles, l’esperit competitiu s’ha convertit quasi en una senya d’identitat. Com diu ell mateix, “juguem per diversió, però amb la intenció de competir sempre”.

Dins del vestuari, Radoi no es considera líder. El seu discurs fuig del protagonisme i parla més de repte, gaudi i exigència personal. “Si veus que pots fer-ho i t’ajuden a fer-ho, et donen ànims”, resumeix.

Ara arriben els playoff, però el context és distint. La lesió no està del tot superada i el seu paper serà més de suport que de referència en pista. L’objectiu és clar: gaudir, sense pressió afegida ni forçar el cos.

Tot això ocorre en un any especial per a la competició. La ATLA-Lliga Local de Bàsquet d’Alcoi celebra quatre dècades d’història, i Radoi percep l’arrelament, el compromís i l’energia que envolten la lliga, així com l’augment del nivell i la igualtat entre equips.

Ell mira al futur amb una certa distància. El treball i les lesions pesen, i no descarta que aquesta haja sigut la seua última temporada. Però se’n va amb una sensació difícil de millorar: haver gaudit, haver competit i haver deixat el seu nom al capdamunt de la llista d’anotadors. Un tancament perfecte per a una història construïda sense presses, a base de treball i equip.