Memòria històrica

Òbric els ulls. Sé que els he obert perquè em note les parpelles fregant la pols. Però no hi veig un brot, res absolutament. Tot és negre, una negror densa i térbola que espantaria fins al fantasma més abrivat. L’aire és pesat, humit, i cada glopada té gust de ferro rovellat. Em pregunte si estic mort. Però si fora així, no podria racionar ni pensar. O potser això és exactament la mort: un pensament solitari i etern dins de la penombra.

A poc a poc, em familiaritze amb l’espai. Estenc els dits i trobe formes irregulars, massa fràgils per a ser pedres. Un cruixit sec em confirma l’horror: un os. Em retire, dins de les possibilitats que m’ofereix l’espai on em trobe, espantat, però tope amb més restes. Figures blanquinoses comencen a insinuar-se entre la pols. No són els fantasmes de les pel·lícules. Són cossos. Cossos barrejats amb la terra, cossos que es veu mai no tingueren sepultura digna.

És aleshores quan l’esgarrifor es transforma en lucidesa. Aquest soterrament col·lectiu no és una metàfora, sinó una realitat que encara pesa damunt nostre. Efectivament, nosaltres estem baix. El malson que he descrit no és imaginació morbosa, sinó aïna la imatge de les fosses comunes que esquitxen els nostres pobles i camins, el nostre país. Allí on encara hi ha famílies que esperen recuperar els ossos dels seus. Allí on l’oblit ha volgut soterrar no sols cossos, sinó memòries, veus i dignitats.

I em pregunte: què és més terrorífic, trobar-se enmig d’una fossa comuna o viure en un país que gira la cara davant d’elles? El vertader malson és la indiferència. Les restes humanes, quan no tenen nom ni reconeixement, es converteixen en espectres socials que ens acompanyen a tots. I hem de dir que parlar de memòria històrica no és obrir velles ferides, sinó tancar-les amb justícia. No es revenja, sinó humanitat. No es un relat de terror sinó que ho veig com un deute amb els qui encara habiten en la foscor, esperant llum.

Per això escric aquesta carta. Perquè potser el nostre país necessita entendre que la foscor no desapareixerà mentre les fosses continuen mudes i oblidades. El silenci de la terra és el crit més fort que podem escoltar, si som capaços d’escoltar-lo.

Atentament, Un lector que no vol que la història quede soterrada.