Mentida i fantasia

Fa pocs dies vaig entrar amb el cotxe a la plaça d’Espanya de nit, venint del Viaducte, i escolta, vaig haver de parar a l’altura del pàrking del Racó i traure les ulleres de sol i posar-me-les, i això que no estava encés l’arbre de Nadal, o el que siga això que representa l’arbre. L’edifici de l’Ajuntament enlluernava. Està preciós, la veritat siga dita; a mi m’agrada molt perquè el Nadal, encara a estes altures de la vida, continua posant-me ‘tonto’. La frase no és meua. És de Jordi Botella, que és poeta, i defineix perfectament l’estat d’ànim que ens entra a alguns quan venen estes dates. El Nadal és una festivitat mil·lenària que forma part essencial de la cultura occidental, especialment a Europa, i la ‘tonteria’ a la qual faig referència és la ‘tonteria’ de la neu, de les nadaletes, del sopar de la Nit de Nadal, del dinar de Nadal, la Nit Vella, Viena i el concert de Cap d’Any… Tot això. I Melcior, Gaspar i Baltasar. La fantàstica mentida que un dia vam inventar.
Conéc pares i mares que es qüestionen, honesta i ponderadament, sense posicionaments ideològics, si és apropiat contar als xiquets eixa mentida, si està bé o no mantindre la impostura. Consideren que no està bé, que no fa cap bé als xiquets que els fem creure el que no és. I efectivament és una mentida, una mentida sense ‘dolo’, i una mentida amb fonament, a més, perquè ens forma en la fantasia i en la il·lusió, tan necessàries per a afrontar la realitat que ens vindrà després al llarg de l’existència. Recorde la meua il·lussió pels Reis i els paquets embolicats en paper d’estrassa com una de les coses més boniques i edificants que he tingut en la vida.

Si eliminem esta i altres mentides sense ‘dolo’, si abolim la fantasia i la il·lusió anem a crear una espècie humana semblant a un carxofar. Que després, quan els xiquets descobreixen que no són els Reis, que són els pares, s’emporten una decepció? Home, clar. Però jo no he conegut a cap xiquet traumatitzat per això. En canvi, sí he vist i conegut pares angoixats, sinó traumatitzats perquè els seus possibles econòmics no estan a l’altura dels reclams bestials que han de suportar. I sincerament, això em sembla molt més greu que el meravellós conte fals de Reis que esta ciutat va inventar.

XIMO LLORENS. Periodista