“No hem vingut per a un any, volem estar en el centenari i alguna cosa més”

És l’home del moment, la persona que ha fet possible el que semblava impossible, que el CD Alcoyano passara una altra vegada a mans alcoianes. Com a nou accionista majoritari, Miguel Ángel Llorens ha tornat a il·lusionar amb el seu ambiciós projecte amb el qual busca recuperar les senyes d’identitat d’un club pròxim al seu centenari.

Segons assegura, darrere d’aquesta maniobra no hi ha parany ni cartó, que la compra obeeix molt a les ganes de l’anterior propietat a vendre després de comprendre que el seu moment havia passat. Ha posat de moda la paraula sostenibilitat, obstinat com sembla des del minut un a aconseguir que les matemàtiques encaixen i a desmitificar la frase “dues i dues mai són quatre en el món del futbol”.

Aquest fill d’un gran aficionat al Deportivo, de qui va heretar la seua passió per l’entitat del Collao, té 45 anys, dos fills de 10 i 13 anys i és un empresari d’èxit, CEO de Grow Up, el hòlding que conjumina a diverses empreses dedicades al segur i la mobilitat, la seu central de la qual és a la nostra ciutat i que compta amb 60 empleats. És president des de principis de maig d’ACECA i fester dels Benimerins i els Navarresos. Actualment compagina haver sigut durant molts anys jugador de l’Imperial amb el pàdel.

– Quan decideixes fer eixe pas al capdavant que ha culminat amb el control de la majoria accionarial de l’Alcoyano?
– Comença amb el final de la passada temporada, quan em dona molt a pensar la mala relació que hi havia entre el club, l’Ajuntament, l’afició i fins i tot amb la ciutat. Acabàvem d’entrar com a patrocinador i el primer que penses és que si arribes a saber-ho, no entres. Com a empresa vam veure bé fer costat a l’Alcoyano, encara que no esperàvem aquest conflicte. Ací comença la primera inquietud. Es fa la manifestació, s’aconsegueix arreglar la situació i parlant un dia amb Ramírez, em diu que el club necessita reorganitzar-se i tindre una estructura. Li dic que avant, que podíem ordenar una manera de col·laborar. Una vegada iniciada la lliga és quan comencem a parlar la manera d’implicar-se més àmpliament. Li pregunte per crear una botiga en línia, que finalment la posem en marxa abans de Nadal. Després parlem de la gestió de la publicitat i comencem a redactar un contracte. Fins i tot parlem d’entrar a formar part de l’accionariat. S’inicia una relació que va a més i en tot el que fem, compleix amb la seua paraula. Arriba un moment en el qual ell se sent cada vegada més de mala gana. Llavors és quan pense que si algú ha de fer el pas, eixe soc jo, perquè amb Ramírez és difícil de tractar fins que tens  feeling. Vaig veure que era el moment i el que no volia era penedir-me de no haver-lo intentat. Vaig pensar que era el moment.

– Hi ha algun moment que el teu cap fa clic i decideixes tirar cap avant amb totes les conseqüències?
– Més que una decisió meua, és de Ramírez, que veient que l’equip s’afona, comença a canviar d’opinió. Un dia parlant amb ell, crec que era al començament de maig, és quan em diu que es va i que he de ser jo qui es quede amb el club. És quan em parla de la manera de fer el traspàs. Li dic que així, de colp, no ho veig, que necessite marcar els meus temps. Comencem a parlar, anem avançant, fins que tot està a punt de saltar per l’aire dos dies abans que se signe l’acord definitiu fa dos divendres. La situació es tiba molt i és quan les dues parts pensem que “o dins o fora”. Finalment va anar dins, però perquè ell també va col·laborar i arriba un moment en el qual també has de confiar en l’altra part, perquè l’Alcoyano és un club viu en el qual diariament passen coses. S’han posat una sèrie de clàusules mancant tancar definitivament el traspàs.

– Com és Ramírez a l’hora de negociar?
– És una persona que sobre el paper no té problemes econòmics, però també és lògic que tampoc vulga perdre diners. Ramírez ha entés que l’Alcoyano ja no és el seu projecte, que no està a gust i el que ha buscat és minimitzar l’impacte de la venda. És cert que la meua no era l’única opció, havien unes altres, però va veure que jo havia complit en tot el que parlem i em va transmetre que no volia ser la persona que fotera a l’Alcoyano. També va veure en la meua una possibilitat d’eixir del club d’una manera digna i sense fer soroll. Va haver-hi un punt, que era deixar la plantilla feta, i li vaig dir que nosaltres podíem fer-ho, que tenia a José Alemany, que pense és un super fitxaje per a l’Alcoyano, perquè és una persona d’empresa, de pedrera i que coneix el futbol d’aquestes categories. Li vaig dir la idea que teníem i no va haver-hi problema. Estic molt tranquil en l’àrea esportiva, més enllà que els resultats acompanyen o no, perquè això és futbol.

– Eres empresari i es pot pensar que no coneixes el món del futbol, en el qual la lògica dels números no són un bon company de viatge?
– No em considere un desconegut del futbol ni tampoc del món empresarial del futbol. El que succeeix és que estem en unes categories que són molt complexes. També és veritat que la Segona és una categoria millor que la Primera Federació per a la capacitat del nostre club de generar ara mateix ingressos. En qualsevol cas, l’Alcoyano ha de ser portat d’una manera sostenible. La nostra idea és fer un pressupost contant que tens un 20% de marge tant per dalt com per baix, que és perfectament assumible. Com succeeix en l’àrea esportiva amb José Alemany, estic tranquil a nivell econòmic perquè compte amb l’ajuda de Chiqui Linares, que és un fenomen.

– Per què Chiqui Linares com a president i persona forta en l’àrea financera?
– Per la confiança que tinc en ell. Quan comence en el món empresarial qui m’assessora és ell, és qui m’ordena els meus negocis i la persona que m’ha marcat el camí a seguir. També tinc l’ajuda en eixe apartat de Francés Assessors, tant Nacho com José Luis, que han sigut molt importants en aquest pas donat. A Chiqui Linares també li he d’agrair que fa deu anys, quan feia els meus primers passos en el meu actual negoci, no hauria tirat avant de la manera que ho vaig fer sense la seua ajuda. Va ser una persona que va apostar per mi i a la qual estic molt agraït. A nivell d’Alcoyano, crec que pot ajudar molt a l’hora de crear una estructura i evitar els problemes d’impagaments que el club ve arrossegant. Les tresoreries han d’anar fluctuant i el club ha de ser capaç d’assumir les diferents situacions que puguen donar-se. Hem d’estar al dia en tot. No podem estar pendents de les subvencions perquè mai saps quan es pagaran. La idea és donar totes les facilitats possibles a aquelles empreses que vulguen pujar-se al vaixell i Chiqui Linares és un veritable crack per a ordenar tot això. A tot això, no veig normal que en la pedrera de l’Alcoyano es pague per jugar. El club ha de triar als jugadors que entenga que siguen vàlids. Si es crea una quota per pertànyer a l’Escola l’única cosa que estàs aconseguint és que jugue aquell xaval els pares del qual poden pagar, quan el que nosaltres pretenem és generar talent per al primer equip sense necessitat de pagar. No pot ser que un xiquet amb uns pares que no tinguen recursos no ga jugar en el futbol base de l’Alcoyano. Pagar per jugar entenem que no és apostar per la pedrera. Si no aconseguim finançar la totalitat de la pedrera, almenys sí tot el que siga el futbol 11, inclòs dones. La idea és tindre un equip femení representatiu de l’entitat, encara que sé que és una qüestió de temps, anar pas a pas. Calculem que necessitarem per a pedrera un pressupost d’uns 150.000 euros perquè la pedrera necessita transport, necessita material, entrenadors i això requereix d’inversió, però inversió pensant en el futur

Pots llegir l’entrevista completa en l’edició de El  Nostre Ciutat del 4 de juliol