Oceania, última parada del repte “7 Continents, 7 Cims”

El 30 d’abril passat es van complir 40 anys des que l’estatunidenc Richard Bass, home de negocis i alpinista aficionat, feia cim a l’Everest. Es va convertir així en la primera persona a escalar els set cims més altes en set continents diferents.

Poc després, va publicar el llibre “Set Cimeres”, en el qual relata la seua enorme aventura. Naixia d’aquesta manera, un de les icones de l’alpinisme mundial, després completat per un nombre important de muntanyencs de tot el món, atrets per aquest desafiament físic i mental.

Més de tres dècades després, en 2016, dos membres del GER (Grup Excursioniste Ratot), Gabriel Cantó i Jordi Castañer, juntament amb Ferran Pascual, van decidir seguir els passos de Bass i altres tants alpinistes de tot el món. Van triar per a començar, el pic més alt de “casa”, el Elbrús, situat a Rússia i considerada la muntanya més elevada d’Europa, amb una altitud de 5.642 metres.

L’èxit d’aquella primera expedició va fer possible que el repte “7 Continents, 7 Cims” fora cap avant, encara que per a això va caldre esperar sis anys més per a portar avant la segona ascensió, que va ser l’Aconcagua (6.961 metres), el pic més alt d’Amèrica del Sud.

De nou una altra espera, ara de dos anys més fins a la següent expedició, sent el *Kilimanjaro, situada a 5.895 metres d’altitud, el cim triat. Va ser a la fi de setembre de 2024 i just un any després, repetint quatre dels cinc protagonistes de l’ascensió en terres africanes, els qui aconseguien fa uns dies pujar fins a la muntanya més alta d’Oceania: el Wilhelm, situada a 4.509 metres.

Des de la primera i exitosa expedició al Elbrús, només Gabriel Cantó i Jordi Castañer han participat en totes les ascensions. No va seguir Ferran Pascual i en el seu lloc va entrar Tono García.

En l’expedició al Kilimanjaro de fa un any es van incorporar Pau Castañer Lledó i Paco Fuster. El primer, no ha repetit, però sí el segon, que va participar en la doble ascensió a les illes Papua.

Entorn del Wilhelm, nom alemany en honor al fet que aquelles terres estaven sota domini del govern teutó, existeix una certa controvèrsia. Segons la llista moderna dels set cims més altes dels set continents, apareix el *Puncak Mandala com el pic més alt d’Oceania amb els seus 4.780 metres d’altitud.

No obstant això, geogràficament el Puncak Mandala pertany a Alta Papua, com un territori més d’Indonèsia, que és Àsia, mentre que el Wilhelm figura com un lloc més dins de Papua Nova Guinea, que ja és Oceania.

Encara que totes dues muntanyes es troben en el mateix arxipèlag d’illes, la situació política de tots dos països és totalment oposada, ja que Alta Papua és una zona considerada com molt perillosa per a estrangers a causa de la seua gran inestabilitat social, fins al punt que qualsevol expedició ha de realitzar-se sota estricta custòdia militar. “Calia anar en helicòpter, et deixava a 500 metres del cim per a evitar problemes, pujaves i baixaves el mateix dia i damunt calia pagar 25.000 euros per persona. Va ser la raó per la qual triem pujar al Wilhelm”, explica Gabriel Cantó.

Situat a 4.509 metres d’altitud, se situa dins d’un Parc Nacional i destaca per la bellesa dels seus paisatges, amb una zona muntanyenca coberta de boscos humits i un clima que pot canviar dràsticament en qüestió de minuts.

Va ser una expedició de molt caminar entre terreny amb gran quantitat d’aigua i fang i on la major dificultat estava en la seua part final, molt vertical fins a fer cim.

L’ascensió es va plantejar en tres etapes: una primera d’acostament fins a 2.800 metres d’altitud, una segona d’ascensió fins al camp base que estava a 3.800 metres i l’atac final que es va produir després de la segona nit, a les dues de la matinada, amb els últims 700 metres i quasi quatre hores de pujada, fent cim passats uns minuts de les 6 del matí. El retorn es va fer més amé i sobre les 11 del matí trepitjaven una altra vegada el camp base.

Les expedició del GER a Oceania va voler aprofitar els nou dies a l’altre costat del planeta per a realitzar una segona expedició al pic Giluwe, considerada com la segona muntanya més elevada de Papua Nova Guinea, amb 4.368 metres, assentats sobre un antic volcà. La seua elevació li converteixen com el volcà més alt del continent australià i un dels set pics volcànics més alts del món.

En estar en l’altre costat de l’illa i en un país on les comunicacions per carretera són molt deficients, van tindre que soportar sis hores asseguts en un tot terreny. Després de tres hores més a peu per un terreny que era selva tancada fins a aconseguir el camp base, situat a 3.700 metres, van poder descansar unes poques hores, ja que a les quatre del matí tocava alçar-se per a realitzar els últims 500 metres d’ascensió.

Si ja arribar fins allí va ser tota una odissea, el baixar va ser una altra aventura més en si, ja que els van aconsellar realitzar el descens per una zona distinta a la de l’ascensió per qüestions de seguretat, la qual cosa va suposar afegir tres hores més i una nova ascensió en altitud. “Va ser una cosa incòmoda, les forces ja començaven a estar justes, però va valdre la pena perquè vam poder veure paisatges únics que mai oblidarem”, explicava Tono García.

Paraules a les quals se sumen les de Paco Fuster, qui a més de destacar el repte físic que va suposar l’expedició, va posar en valor la part humana. “Contrasta veure a persones tan diferents a nosaltres, l’amabilitat amb la qual et tracten. Molts viuen en unes condicions de pobresa absoluta, però mai els falta el somriure i ser agraïts. Es desvivien perquè tu estigueres el més còmode possible”, va assegurar.

Són quatre les expedicions realitzades, quedant encara altres tres per a completar el repte: Denali, dins de la Serralada d’Alaska, als Estats Units, muntanya situada a 6.198 metres d’altitud; Massís Vinson, la muntanya més alta de l’Antàrtida, situada a 4.892 metres, i el mític Everest, el pic més alt d’Àsia i del món, situada a 8.848 metres.

Tot apunta al fet que el Denali, la muntanya més alta d’Amèrica del Nord, siga el pròxim cim que s’intentarà, encara que per a això no existisca ni data ni tampoc pressupost, segons compten: “A l’ésser a Alaska, només hi ha dos mesos factibles a l’any, que són maig i juny. Es tracta d’un pic de 6.200 metres d’altitud cobert de neu i gel, amb el que s’incrementa la dificultat i el pressupost per a material. En aquesta expedició et deixen en una glacera a 2.000 metres d’altitud i a partir d’ací t’has de buscar la vida sense guies ni tampoc portadors”, revela Jordi Castañer.