Ovació final per a l’Alcodiam i “el seu rei”
Ferran Formatjé, figura clau per al club, ha penjat els patins definitivament
El PAS Alcoi posa punt final a una de les temporades més memorables dels últims anys. Ho va fer davant un pavelló Miguel Sarasa entregat, on no sols es va tancar una campanya brillant, sinó també una etapa: Ferran Formatjé, un dels jugadors més volguts del club, va penjar els patins definitivament.
Arribar al playoff pel títol ja és un assoliment per al conjunt de Lorenzo Pastor, però fer-lo competint de tu a tu enfront del totpoderós Barça el converteix en una cosa encara més meritòria. Encara que les últimes trobades de la fase regular li van espentar al huité lloc de la classificació, la qual cosa l’obligava a enfrontar-se al líder, el Barça, l’equip no va perdre ni un gram d’ambició. En el primer dol, al Palau Blaugrana, els alcoians van signar una autèntica gesta: van forçar el torn de penals davant el Barça, una fita que ja parla del nivell competitiu aconseguit per l’Alcodiam aquesta campanya. L’eliminatòria, no obstant això, es va resoldre a casa.
El segon partit, disputat en un pavelló a vessar, va començar amb esperança. Gonzalo Pérez, amb un doblet, va retallar distàncies per a arribar al descans 2-3. Però en la segona meitat, el conjunt blaugrana va imposar la seua qualitat i va tancar el marcador amb un contundent 2-7 que va certificar l’eliminació de l’Alcodiam.
Més enllà del resultat, va ser una jornada emocionant, amb hoquei del bo i un ambient que quedarà per al record. Especialment per l’emotiu homenatge a Ferran Formatjé, que va disputar el seu últim partit amb la samarreta del PAS Alcoi.
ETERN FORMATJÉ
El que va ocórrer sobre el parquet va ser el comiat d’un jugador que ha deixat una petjada inesborrable: Ferran Formatjé. No sols marxa un jugador clau; s’acomiada una figura que ha encarnat com a pocs l’esperit del club. Des de la seua arribada, Ferran no va tardar a connectar amb l’essència de l’entitat. En un club com l’Alcodiam, on el sentiment de pertinença va més enllà de l’escut, Formatjé va trobar el seu lloc i ho va fer propi. No per casualitat es va convertir en referent per a la pedrera, en ídol per als més xicotets i en un dels jugadors més respectats dins i fora de la pista.
Per això, el club es va acomiadar en gran de la llegenda. L’homenatge va començar molt abans del xiulet inicial. Des de les graderies, una enorme pancarta amb el lema ‘O rei’ dominava el fons, mentre desenes de xiquets lluïen samarretes amb el seu nom. Va ser impossible no emocionar-se quan el president Andrés Hernández li va fer lliurament d’una placa d’agraïment, acompanyada d’una ovació unànime del pavelló.
L’últim minut del partit va ser tot seu. Pastor li va cridar a la banqueta, i el pavelló, en peu, li va regalar un aplaudiment etern. Formatjé va abraçar als seus companys, al cos tècnic i es va asseure a veure com el rellotge marcava el final. Després del partit, els gestos ho van dir tot. Abraçades amb excompanys, un passadís d’honor amb els estics alçats —entre ells, els de campions del món del Barça—, i una pista repleta de xiquets i aficionats buscant una foto, una signatura o una simple paraula. Ferran va contindre les llàgrimes, encara que el nus en la gola era evident. Perquè acomiadar-se mai és fàcil, menys encara quan es deixa arrere alguna cosa que ha format part de la teua vida durant tota la teua vida.