Pinter, Ernesto…i el Calderón
Ben coneguts són els capritxos acústics del Teatre Calderón, què, depenent no solament de la fila que ocupes, sinó de quina butaca t’ha tocat, escoltes els actors o no. Però mai no havia assistit a un espectacle, en cap lloc, on pràcticament la totalitat del públic va eixir del teatre com havia entrat: sense tindre ni la menor idea de què anava l’obra, no per difícil ni complicada, que ho és, com tot el teatre que va escriure l’anglès Harold Pinter sinó perquè el personal no escoltava els intèrprets, o, millor dit, no els comprenia. Estava ple, o almenys va haver una bona entrada, supose que més perquè al cartell estava el popular i reconegut Ernesto Alterio, que pel mateix Pinter, per molt Premi Nobel de Literatura que siga. Fora per una raó, o per una altra, el teatre estava molt bé de públic, va enregistrar una bona entrada, un públic que es va assabentar que l’espectacle havia acabat perquè es va fer el fosc i allí no passava res, i va pensar, el públic: eh, doncs s’haurà acabat, i aleshores van començar a aplaudir, sense massa ganes, la veritat, però el públic va aplaudir, educat i generós.
A mi em va correspondre ocupar la butaca 5 de la quarta fila, i encara que l’apagó auditiu no va arribar a ser tan greu com en moltes ocasions anteriors, resultava molt difícil seguir el que deien els intèrprets d’esta obra intimista, carregada de subtext (això que es diu sense dir-se), d’intencions, de veritats inventades i de mentides somniades. Una obra, en fi, molt més adequada per a un teatre de butxaca, amb un centenar d’espectadors que hagueren gaudit d’unes interpretacions cuidades, una posada en escena molt ‘british’, i molt elegant, i d’un text que, malgrat la complexitat pròpia del gran autor, haguera assolit tota la seua entitat i qualitat dramàtica. Però no va ser així, i ‘Viejos tiempos’ va passar pel Calderón amb molta pena i poca glòria.
Però no anem a culpar únicament al teatre, a l’edifici; també la companyia haguera pogut fer alguna cosa més. Per exemple, fer el que fan tots els actors quan van de bolo: reparar bé en el lloc on estan i parlar en escena conseqüentment, assegurant-se que estan escoltant i comprenent bé els espectadors de l’última fila. L’escenari del Teatre Calderón és molt exigent, i damunt la caixa de ressonància presenta defectes, o carències. És com la tempesta perfecta.
XIMO LLORENS. Periodista