Poesia per als que encara creuen

Víctor Riaza sosté que escriure poesia “no és inspiració, sinó hores”. Ho diu amb la seguretat de qui sap que ha treballat cada síl·laba del seu recent primer poemari. Acaba de presentar-se ‘La luz del sol en el fondo del mar’, un debut poètic que no va nàixer d’una força improvisada, sinó d’un llarg trajecte emocional i creatiu.

Va començar a escriure l’obra amb 19 anys, acabat de mudar a Madrid. Allí va començar a reunir “poemes adolescents”, com ell somriu en recordar-los. Es tractava de versos inicials que anys després ha decidit reescriure per a transformar-los en una obra més madura, polida, perfeccionada, més que digna de presentar a les editorials. L’aposta va funcionar: Talón de Aquiles va creure en la seua obra i l’ha convertida en una realitat sense que Víctor Riaza haguera d’assumir cap cost. “Això ha sigut el més emocionant, saber que apostaven de veritat per mi”, subratlla el poeta.

Mentre cursava els estudis de Filologia Hispànica, encara que amb un afecte especial per la literatura des de molt abans d’iniciar la seua formació universitària, Víctor Riaza es va enamorar de la poesia des de la lectura profunda i assossegada, des de l’anàlisi del vers dels poetes clàssics. “Estudiar als grans em va despertar l’interés d’escriure”, explica.

Però ser un àvid lector no basta: “Escriure no és una tasca senzilla. Necessita moltes hores de treball que no es paguen”. La literatura va poder més que el dubte i així va començar un treball de creació que ara, mai més ben dit, ha vist la llum. Una idea inicial, a vegades nascuda d’una espurna o d’un sentiment desbordant, era la metxa que prenia la flama. Després, ofici, precisió i revisió. Encara que domina el llenguatge cuidat, ha optat per plasmar el poemari amb “un vocabulari minuciós, però quotidià, fugint dels tòpics poètics”, amb la fi d’arribar a qualsevol lector, fins i tot a aquells que mai s’han acostat a la poesia.

El llibre s’estructura en tres blocs de deu poemes cadascun, numerats, sense títols, sense jerarquia d’intensitat. Un epíleg tanca el viatge emocional que vertebra l’obra: enamorament, ruptura i reconciliació. Naufragi i rescat. Enfonsament i eixida a flotació. Foscor i llum. La vida i els seus contrastos.

La mar actua com a metàfora central de l’obra. “En la segona part, el jo poètic naufraga i busca salvació; en la tercera, la mar és refugi, pau i assossec”, explica el poeta. El títol va sorgir d’ací, d’eixe raig poderós que desafia la fatalitat i travessa l’aigua per a arribar fins al més profund. El títol en si ja és una metàfora que sintetitza el poemari, un símbol d’esperança, i de supervivència. Una picada d’ullet als que, pese al naufragi, encara creuen en el rescat.

Eixa llum també està en la portada, obra de la seua parella, la dissenyadora gràfica Carla Abad, que, després de llegir l’obra, un poemari que en bona part parla d’ella, va crear un llenç senzill, poderós, íntim i simbòlic, que es reflecteix en la coberta del llibre: un bloc blau profund travessat per una línia blanca lluminosa.

>>Pot llegir el reportatge complet en El Nostre del 7 de novembre.