Políticament correcte

A Nadal, tot ací dalt. A casa, esta celebració arriba sempre abans que el calendari. Arriba amb la taula de sempre, però oberta pels costats, amb les estovalles que només ixen una vegada a l’any. Any de magranes, any de blat. O millor, any de guerres, any de fam. El soroll dels plats retopant com si no passara res al món. Tot açò, junt amb una consigna no escrita però perfectament apresa. Millor no parlar de política. Ho diu ma tia metre destra el pa. Ho confirma la meua àvia amb un somriure decaigut. I el silenci, dòcil, s’asseu a taula amb nosaltres. A casa, mengem a taula, però cadascú al seu plat. I aquest silenci té lloc, té plat i té veu, encara que no parle. Es tracta d’un silenci educat, heretat, que sembla dir-nos que estimar-nos passa per no incomodar-nos.

Jo, que soc encara un estudiant, escolte i observe, estic a l’aguait. Em pregunte en quin moment vam decidir que el terme política era una mala paraula, una cosa que embruta els dinars o sopars, com si no ho fera ja la desabrigada realitat. Em pregunte, per què parlar del preu del menjar és acceptable, però no parlar de qui no pot permetre’s ni tan sols seure a taula. Per què és normal parlar si fa massa fred o massa calor, però no de qui dorm al carrer. A la televisió, de fons, passen imatges que ningú mira. Genocidis llunyans, paraules grosses o xifres impossibles. Algú apunta que tots els polítics són iguals. Un altre confirma que no serveix de res parlar. I jo pense que no dir res també és una manera de dir molt.

Una ocurrència que ara està molt de moda és que resulta que la política és cosa d’altres, dels que manen, dels que criden i dels que surten a la pantalla. Sembla que la nostra única obligació és anar a votar cada cert temps i tornar a callar o fins i tot no anar. Però jo estudie, camine pels carrers, comboie amb gent de la meua edat i sé que això no és veritat. La política està en el lloguer que puja, en la beca que no m’ha arribat i en el futur que se’ns promet com si fora un favor i no un dret.

Jo ací no puc més que acordar-me de Machado, que sempre està bé recordar-lo, quan va manifestar: Haced política, porque si no la hacéis, vendrán otros que la harán por vosotros y contra vosotros. I mire al meu voltant, mire les mans de la meua família fressades de treballar, de resistir i de tirar endavant i t’adones que callar no ens ha protegit mai. Tampoc us penseu que vull dinars plens de crits ni de consignes buides. No és que vullga convertir l’afecte en una trinxera infinita. Però tampoc vull heretar un silenci que pesa més que qualsevol discussió, perquè el silenci també pren partit encara que no ho vullga. Resulta que la mateixa idea la va dibuixar Fuster en una de les seues màximes més famoses: Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. I potser això és el que més feredat fa, adonar-nos que la política no desapareix quan no en parlem, que simplement actua sense nosaltres.

Aquest Nadal, mentre la taula es desmunta i queden els plats vacil·lant i converses a mig fer, pense que ser conscient no és una moda ni una provocació, sinó una responsabilitat, així de simple.

Hem de mirar el món i no girar la cara, entendre que estimar també pot voler dir parlar, preguntar i discrepar. Perquè si la política entra en casa cada dia, encara que no fingim veure-la, potser ja és hora de deixar-li una cadira i, al menys, mirar-la als ulls.