Propòsits d’Any Nou

Un any més. Un pas més endavant a la vida. Malauradament no tots ho poden dir. I cada vegada és gent d’edat més propera a la meua. Per alguna cosa serà, obvi. Així que la màxima per este 2026 -que ja sona quasi a ciència-ficció-, de nou ha de ser viure.

Viure amb intensitat cada instant, com si allò que siga que estàs fent fora la darrera volta que ho portares endavant. Amb tota la consciència d’una darrera volta. Perquè al contrari del que s’acostuma a pensar, les darreres voltes sempre són més intenses que les primeres, on tot es tebiesa, dubte, descobriment però no intensitat. Això és viure, ni més ni menys. La resta és passar per la vida de puntelletes, quasi de perfil perquè no ens vegen i, cap dels que se la netegen amb un confeti, es puguen ofendre. Però no, no valen tebieses, perquè d’açò que els comente va la vida. Com sempre, és clar. Però amb el pas del temps, a un, tot li sembla més diàfan.

I a esta intensitat de viure, se li han d’unir una sèrie de propòsits que faran que et trobes millor. No parle de posar-se a dieta, fer esport o anar els diumenges a missa. No parle tampoc de seguir el decàleg imprés a una tassa de café. No va d’obrir galetetes de la sort, ni d’estirar tres o quatre tovallons de paper amb frase impresa i veure que el que hi ha escrit s’alinea amb el que fas i et porta a esbossar un somriure. No, no va d’això. Ara –i sempre- va de no perdre el temps, perquè el temps i el que fem amb ell és el que ens marcarà, al moment de travessar la meta, i tots l’hem de creuar abans o més tard, no miren cap a altre lloc, si podrem fer-li l’ullet a la parca i dir-li, “ara el que vinga, que arrie”.

Em fatiga veure gent deambulant per la vida. Fent el que no volen fer per convencions socials o per no atrevir-se. Desplaçant-se d’un a altre lloc amb la mirada perduda, a l’infinit o al mòbil, que no sé què és pitjor, esperant que d’algun lloc vinga una resposta que no s’atrevixen a recercar al seu interior. I és una pena, perquè aplega un instant en què ja no és possible fer moltes de les coses que sempre has somniat fer. Jo mateix m’he quedat amb les ganes de marcar un gol, amb l’escut del València CF al pit, i encarar-me al Gol Nord de Mestalla. Però això ja no passarà. I alguns somnis cauen però altres cal lluitar per ells. Almenys lluitar-los. Si no, hi haurà un moment en què no t’ho perdonaràs a tu mateix.

Sé que molts de vostés esperaven un decàleg al qual almenys nou premisses, els hagueren fet esbossar un somriure. Jo també, miren per on. Però hui no tocava. Està el dia lleganyós i el que m’ha eixit està a joc amb la climatologia. Així que ací queda la cosa. Lluiten pels somnis, lluiten per viure. I que tot allò, els faça tindre un meravellós 2026.