Què està passant com a societat?
L’agressió a un professor a Alcoi per part de familiars d’un alumne no és només un fet violent que commou per la seua brutalitat —un docent ferit i amb part de l’orella mutilada—. És, sobretot, una advertència greu, molt greu, del deteriorament dels límits educatius i del paper que les famílies estan assumint —o deixant d’assumir— en l’educació dels seus fills.
El més alarmant no és únicament la violència física, que ja resulta intolerable. El que realment colpeja és la seua arrel: familiars que acudixen a un centre educatiu per a enfrontar-se a un professor perquè este ha castigat un alumne. Tinga o no tinga raó el docent, la resposta mai pot ser la intimidació, i encara menys la violència. Quan una família decideix intervenir d’esta manera, no sols està qüestionant una decisió concreta; està desautoritzant el sistema educatiu i transmetent un missatge perillós als seus fills.
Perquè educar no és protegir sempre, ni justificar-ho tot. Educar també és posar límits, ensenyar responsabilitat i acceptar que els actes tenen conseqüències. Quan una família reacciona amb agressivitat davant una sanció, el que està ensenyant és que qualsevol norma és discutible si no ens agrada, i que la força pot substituir el diàleg. El dany d’este missatge és profund i durador.
Els centres educatius haurien de ser espais segurs, llocs de convivència on el respecte siga la base de tot. Però eixe equilibri es trenca quan les famílies deixen de veure el professorat com a aliat i passen a considerar-lo un adversari. El docent no pot convertir-se en un enemic cada vegada que corregeix o sanciona. Si això ocorre, l’aula deixa de ser un espai d’aprenentatge per a convertir-se en un camp de tensió permanent.
El que ha ocorregut a Alcoi és especialment greu perquè simbolitza eixe trencament. No és només una agressió a una persona; és una agressió a l’autoritat educativa, al respecte i a la convivència. I, sobretot, posa damunt la taula una responsabilitat ineludible: la de les famílies.
La societat no pot mirar cap a un altre costat. Les administracions han de protegir el professorat, sí, però cap mesura serà suficient si no es recupera un principi essencial: la família és la primera escola. Sense eixe fonament, qualsevol sistema educatiu es debilita.
Perquè si una família entra en un centre disposada a agredir qui educa, el problema ja no és només escolar. És social. I la seua gravetat ens interpel·la a tots. Estem educant persones o estem, sense adonar-nos-en, legitimant la falta de respecte i la violència?
RUBÉN CERVERA. Periodista