Que no s’acabe la cançó
Mire pel carrer allò que m’agrada, i el que m’agrada sona. Sona en cada cantonada, entre birres i places, en la barra d’un bar i en la sorra d’una cala on encara queda espai per cridar. Prolifera una mena de sensació que no trobareu per cap lloc, perquè brolla del cos, puja pels malucs i esclafeix a la gola. Una sensació que es balla. Que no es conjuga, es flameja. Que crema igual que un foc d’un amor d’estiu, o com la boca plena de dents davant d’una cosmogonia que no ens deixa respirar. Aquesta sensació, o més bé aquest idioma, és el mateix que empràvem de menuts per a dir mama, i que ara ens acompanya en forma de versos que et fan tremolar abans de morir. Que et salven quan tot sembla esberlat. Que ens fan pensar en què si m’ofegue, seràs l’aigua que s’endinsa dins de mi.
No em creureu, però tampoc ens cal la lògica. Només ens cal aquella veu que diu dona’m el mes d’abril a les fulles de llimera. I amb això fem primavera, encara que siga desembre. I escrivint, descobrisc que tot em sona. Que les lletres se’m barregen, que la música m’entra per la pell, i sense voler, estic parlant amb versos d’altres. Una bona prova que la música en català no només existeix, sinó que vibra, batega, abunda i es multiplica. Ens vam conéixer a l’estiu, entre tramuntana i petxines. I no volem que s’acabe. Ni l’estiu, ni la llengua, ni aquest ball entre la resistència i l’alegria. Que ningú se n’assabente, que quede entre nosaltres aquest amor d’amagatotis, aquesta manera de viure, d’estimar, de cantar, és indestructible.
El nostre poble té costeres i carrers que mai s’acaben. I àvies que vigilen des de la cadira. Però també té una joventut que no vol que el passat li escriga el futur. Que ja no es conforma amb processons sense vetes. Que vol pujar al morenet, però sense missa. Que vol barca, muixeranga, cabuts i gegants. Que vol festa que represente, no que reprimisca. I si arriba el dia que tot rebente, no ens busqueu al tall. Estarem segant cadenes. Tornarem a celebrar a contracorrent. Perquè si mai hem dubtat, per molt lluny que hem estat, sabem amb qui ens volem quedar. Amb qui fa sentir-nos vius. Amb qui ens mira i diu tu ets una bala i jo el punyal. Aquell amor que és un secret, que crema, que amaga i desvetlla. Aquella diabla que et troba de festa. Aquella nena que em vacil·la, la flor que m’encandila. Aquella set que tinc de tot, que em fa tocar el sol fins que em creme.
Això va de seguir escrivint, encara que no siga fàcil. D’omplir de versos els dies regalats. D’estimar sabent que no hi ha res debades, però que estem aquí, i estem de guais. De veure l’angoixa com marxa i ens mira de lluny, però ja no ens espanta. Ens queda una trinxera. Ens queda la nostra llar. Ens queda el ball, la cançó, la llengua. Ens queda tot allò que estimem, perquè –encara– no ho hem perdut. Ens queda allò que donem quan no ens queda res. I ens queda, sobretot, aquesta eterna força. Amb els fantasmes parlarem. I ara no callem. La primavera, als nostres peus. I ara ballarem.
Perquè la nostra vida, si no es canta, no es viu.