Record de Fira
La primera volta que vaig anar a la Fira de Tots Sants va ser dalt d’un matxo, amb m’agüelo Paco, en un viatge a cavall d’anada i tornada de Gorga a Cocentaina per sendes, camins i una carretera que encara no estava asfaltada. Un viatge d’allò més campestre i bucòlic que si algú me’l proposa ara l’envie a pastar fang directament. Però jo tenia 8 o 9 anys i ho vaig viure com una aventura, com un ‘centauro del desierto’ de John Ford però pel Comtat, que per la boira del temps recorde ara d’una manera difusa, entre la poesia i la veritat.
Vam arribar al Pla de la Font i m’agüelo va portar el matxo a l’embeurador per a que l’animal s’hidratara. I després el va aparcar, anem a dir. Allò estava ple de matxos, haques, burros i cavalls, cabres i ovelles, vaques i bous, gallines i pollastres, ànecs i oques, conills… Els ponis van vindre anys després. Feia fred, i una dona torrava castanyes sobre les brases d’una foguera i recorde el cartutxo de paper calentet que reconfortava les mans mentre les menjava. I les parades de torró, el panfigol, les ametlles ensucrades i els pastissets de Glòria, perquè la Fira era i encara és com una embaixada del Nadal inminent. També perols, aparells de cuina, ferraments per al camp, cistelles, garbells, cabassos…
Més de 60 anys després vaig a la Fira i no veig molts animals, ben dit, cap, animals irracionals, vull dir; la gent passeja amb samarreta de mànega curta darrere el canvi climàtic i de castanyes torrades se’n veuen poques, i el que sí trobe son homes mudats amb corbata venent cotxes d’alta gama pel Passeig del Comtat, i a una empresa de catering organitzant l’esmorzar de la Fira, i tota una oferta comercial i lúdica, extensa i diversa, amb exòtics restaurants magrebís amb unes catifes que no s’han rentat des de ‘la toma de Granada’ -algunes-, i tauletes i taburets amb més ronya que arrossega un tren -algunes també-. Però l’èxit és incontestable. Diumenge passat, pel matí, la gentada que hi havia a Cocentaina era espectacular, evidenciant la força i el reclam que té una celebració de fa 679 anys, la segona fira més antiga de tota Espanya i Portugal, diuen, quan nosaltres els alcoians encara estàvem com aquell que diu pensant on plantificar les cases sobre un terreny del dimoni.
XIMO LLORENS. Periodista