Roger Garrido i la literatura popular subversiva

Ha acabat un any que ha sigut redó per a Roger Garrido. Nous premis, reconeixements que s’acumulen i un nom que ja comença a sonar familiar en els palmarés dels certàmens literaris d’aquestes províncies. No obstant això, el periodista i escriptor contestà relativitza el seu èxit amb una barreja d’autoexigència i ironia. “No crec que haja sigut el meu millor any com a escriptor”, admet, tot i que reconeix que les baldes de les seues prestatgeries estan un poc més doblades “pels quilos extra de premis” i això “sempre és motiu d’alegria”.

Escriure és per a ell una necessitat pràcticament biològica, “un monstre”, com ell mateix defineix, que deu alimentar. Però un monstre positiu i que agrada. Sense anar més lluny, en 2025 va tornar a guanyar, per quarta vegada, el Premi de Literatura Juvenil de l’Ajuntament d’Alacant amb ‘Dos almas menos en Oilville’, un relat que mescla comèdia i novel·la negra.

I això és un fet que cal destacar. En un panorama de certàmens més bé conservador, Garrido agraeix la “valentia” d’un jurat que no defuig textos incòmodes i en què es parla de racisme, violència, religió o política amb humor crític, un còctel que sol allunyar editors i jurats. Que Alacant continue apostant pel seu treball és, diu, “un luxe”.

Esta barreja de gèneres és un aspecte en el qual Roger Garrido creu fermament. Format com a guionista, reivindica el coneixement profund de les regles com a pas previ per a dinamitar-les. Subvertir un gènere, fusionar-lo o portar-lo al límit implica saber què es pot destruir i quins pilars cal deixar intactes. I, a banda, com ell mateix sintetitza amb un punt d’irreverència, “fer barbaritats amb els gèneres sempre mola”.

Garrido també ha sigut finalista del Premi Pascual Enguídanos-George H. White amb ‘Una vella cançó irlandesa’, una paròdia del western clàssic que reflexiona sobre la cobdícia i la violència col·lectiva. Va quedar-se a un sol punt del primer premi, una derrota que encaixa amb esportivitat i sarcasme. “Estic acostumat a perdre, són coses de l’ofici”, afirma, amb la convicció que quedar finalista també és una victòria. Al cap i la fi, la ironia, també sobre un mateix, és una de les seues eines narratives més potents.

Sacsejar des de dins
El western, la ciència-ficció o la novel·la policíaca formen part del seu univers creatiu perquè són gèneres altament codificats i carregats de convencions que de vegades fan “olor de ranci” i demanen una revisió urgent. En este sentit, observa certs avanços en el reconeixement crític dels gèneres populars, però considera que encara queda molt camí per recórrer.

Roger Garrido defensa la innovació a partir de la tradició i confessa una predilecció clara per la novel·la negra, sempre filtrada per la paròdia. De fet, creu que aquest gènere, la paròdia, és el més subversiu de tots, perquè permet destruir l’establishment utilitzant els seus propis codis. L’humor, a més, actua com una “vaselina” que facilita l’entrada de la crítica social.

En el relat curt, el seu gènere predilecte, Garrido té clar el mètode: començar pel final. Influït per mestres com Roald Dahl o Txékhov, té la concepció del conte com una estructura que ha de colpir el lector en l’última línia.

La falta de temps l’ha allunyat, de moment, de la novel·la, tot i que idees no li’n falten: terror rural a Tabarca, sàtires polítiques ambientades al segle XVIII o una revisió crítica de la Transició valenciana dormen al calaix, a l’espera que alguna s’impose a les altres.

Arrelat a Cocentaina i vinculat professionalment a Alcoi i les comarques, Garrido reconeix que el territori marca profundament la seua mirada. L’estima i la crítica conviuen en una relació indissoluble que alimenta la seua narrativa. Els seus personatges, ciutats i conflictes tenen molt dels llocs i de la gent que l’envolten.

A tot això s’afegeix una sòlida trajectòria teatral com a actor i dramaturg. Si l’escriptura és un acte solitari i ple d’inseguretats, el teatre li ofereix la companyia del treball col·lectiu i la recompensa immediata del resultat.

Escriure, en qualsevol cas, continua sent per a ell una manera de jugar, de construir castells per a, tot seguit, enderrocar-los. I en eixe joc, Roger Garrido ha trobat una veu pròpia, incòmoda i necessària.