Rubén Catalá: El net d’un mite de l’Alcoyano brinda pel nou any
És el jugador de moda i màxim golejador dels blanc-i-blaus, a més de representar la regeneració d'un club que torna a presumir de pedrera i a il·lusionar amb el seu joc i resultats
Ara es valora al Rubén Catalá que fa gols i que assisteix a companys, però els inicis no van ser fàcils, va haver-hi una espècie de travessia de desert en pretemporada i les primeres jornades de lliga, on les aparicions del 19 blanc-i-blau eren en comptagotes. “És així, em va costar arrancar”, admet. “Si alguna cosa em va servir la temporada passada –afig– va ser treballar molt la resilencia, que el treball arribara quan haguera d’arribar. Em va passar al València quan no vaig seguir, vaig tornar a l’Alcoyano i em van començar a eixir una altra vegada les coses. Vaig fer un bon any i em va eixir el Llevant.
Quan semblava que una altra vegada se’m posaven les coses difícils, va arribar el Sevilla. Va eixir l’oportunitat de La Unió, no van ser les coses com esperava, però vaig continuar treballant i va arribar l’Alcoyano, on les coses una altra vegada comencen a eixir bé”. Entén que, a diferència d’altres etapes com a futbolista, aquesta és especial: “És la meua casa, l’equip de la meua ciutat i la meua intenció és donar-lo tot per aquest club. Pense en mi, però sobretot en eixa gent que m’ha donat aquesta oportunitat. Estic molt agraït i ara que s’estan donant els resultats, encara més. Crec que tinc molt de marge de millora i bastant futbol per donar. Espere que siga en aquest club”, assegura el davanter, que ha signat per una temporada.
Potser el curs de l’Alcoyano és un resum del que està sent la temporada personal de Rubén Catalá, de menys a més: “Així és, no sols jo, cal tindre en compte que som una plantilla totalment nova, comencem en pretemporada de zero. L’entorn, la propietat, el cos tècnic, entre nosaltres no ens coneixíem i acoblar tot això, requereix d’un temps. Per això pense que aquest equip sempre anirà a més. Ens va costar arrancar, enganxem un parell de resultats que no esperàvem, però l’equip va saber reposar-se”.
Rubén Catalá parla d’exercici d’autoexigència de la pròpia plantilla, “de llevar-nos nosaltres mateixos la bena dels ulls i creure en nosaltres mateixos. Som l’Alcoyano i no podíem estar tan a baix. Cadascun de nosaltres va començar a mentalitzar-se i a fer un exercici de reflexió interna per a fer eixe pas avant que necessitàvem. També va ajudar que hi ha un vestuari espectacular, de gent ambiciosa que vol millorar, que vol treballar per millorar el seu rendiment pel bé seu i el del club, sabedors que l’Alcoyano és una entitat especial amb una repercussió en tota Espanya. Estic convençut que encara anirem a més perquè entre nosaltres farem sinergies que ajudaran a aconseguir eixos objectius que tenim marcats”, va concretar.
“Pujar amb l’Alcoyano seria un somni”
L’Alcoyano s’ha anat a l’aturada nadalenca en el seu millor moment de la temporada, amb tres victòries consecutives i set jornades sense perdre, immers en zona de play-off: “El vestuari té clar l’equip que som, amb jugadors que venen a portar a l’Alcoyano el més amunt possible. Tots els que estem en aquesta plantilla sabem el que és aquest club, la qual cosa representa i on ha d’estar. Sabem el nivell que podem donar i ens veiem capaços d’aconseguir grans coses aquesta temporada. No volem posar-nos límits, perquè això significaria tallar-nos les ales. Ara el principal és continuar creixent, situar-nos bé en la classificació i que passe el que haja de passar, però en el vestuari tenim clar que som un equip que donarem molta guerra enguany. Ascens? Ho he parlat molt amb Izan Linares, ens coneixem des que tots dos coincidim al València, i pensem que seria espectacular. Som els dos d’ací, tenim la mateixa edat, sabem el que és l’Alcoyano, cosa que significa a la ciutat i pujar de categoria, suposaria fer realitat un somni. Ho donarem tot per a aconseguir-ho i tant de bo s’acabe donant, seria una cosa espectacular per a tots”.
“Vull arribar al futbol professional”
Amb 22 anys, i el millor de la seua carrera encara per vindre en ple creixement esportiu, confessa que aquests mesos en l’Alcoyano han reactivat el desig d’aconseguir l’elit i reviure eixe somni de xiquet de ser futbolista professional: “No sé si serà ara o més tard, encara em queden molts anys per davant, però tinc clar que vull arribar al futbol professional. Sempre he sigut molt ambiciós i amb eixa idea em vaig anar, primer al Valencia i després al Levante i al Sevilla. Van ser tres etapes d’aprenentatge, d’estar molt prop d’eixe somni de xiquet. Però en el futbol no succeeixen les coses com imagines, sinó com ocorren. Si alguna cosa he aprés en aquests anys en clubs de Primera Divisió és que has d’ocupar-te del que siga a la teua mà. D’estar preparat per a quan arribe el moment. I això passa per controlar el que pugues. Allò que no, no depén de tu. He vist jugadors supertalentosos quedar-se en el camí i altres amb poc o quasi res, arribar al futbol professional o ser ací. És una cosa que tinc al cap i estic convençut que acabarà donant-se”, revela.
Ara la seua mentalitat passa per sembrar per a arreplegar al maig, que és quan vindrà l’examen final: “Sempre estaré agraït a aquesta oportunitat que m’ha brindat l’Alcoyano. Aquestes fora i et resulta curiós tot el que significa el club a Espanya. Ara forme part d’ell i per a mi és un orgull i una responsabilitat”, esgrimeix.
Eixa ambició de Rubén Catalá li porta a dir que “sé que tinc potencial per a aconseguir grans coses. No em marque terminis, perquè potser en un altre moment em va perjudicar. Preferisc no tallar-me les ales, seguir Sense jaqueta i amb camisa. sent ambiciós i sentir que puc arribar a estar molt a dalt. Igual que pujar amb l’Alcoyano seria un somni, també ser futbolista de Primera Divisió. Confie molt en mi i continuaré fent-ho”.
El seu avi, sempre present
Aquest brindis pel nou any no podria finalitzar sense una referència a Nasio, el far d’una família d’esportistes, nascut en 1930, que va jugar quatre temporades en l’Alcoyano entre Primera i Segona Divisió i que amb 25 anys va haver de deixar el futbol per una artritis en el turmell, una lesió que hui dia li haguera permés continuar jugant. “No vaig tindre el privilegi de conéixer-lo, però a casa m’han parlat molt d’ell, em diuen que gaudiria molt veient-me jugar. Sempre ha sigut un referent i una inspiració i m’agrada parlar amb ell quan joc en el Collao per a tindre la seua ajuda i que estiga amb mi donant-me suport”, subratlla.
