Sempre el poble
El poble sempre arriba tard a la història. Quan els polítics ja han firmat, quan els generals ja han assajat els mapes, o quan els mercats ja han fet els comptes amb la sang roja, en eixe moment el poble entra en escena només per a caure. Us hi heu fixat que sempre cau a qualsevol lloc excepte on la vida cotitza en borsa? Bé, no vull parlar a la bestreta, temps al temps. Les ogives mai cauen sobre ideologies, cauen sobre cuines, sobre llits a mig fer, damunt d’un xicotet pati de tarongers i sobre cossos que no sabien que aquell dia anaven a ser soterrats (o desintegrats). La barbàrie sempre té un discurs polit, lluent, tècnic i asèptic. Això sí, la sents parlar de seguretat, d’ordre i sobretot, la paraula més famosa de totes, que tant de moda està en els nostre dies, la que inclús haguera pogut portar el títol d’aquest escrit: llibertat. Però sota eixe dialecte de despatx hi ha sempre el mateix paisatge, açò és, el poble convertit en runa o ofegat.
L’extrema dreta s’abilla i canvia de vestit, el neoliberalisme de sigles i l’imperi de president. Però la víctima és obstinadament la mateixa. El poble és l’error de càlcul permanent del capitalisme depredador, massa humà per als seus algoritmes, massa prescindible per als seus plans. Per això el mantén lluny amb pardals mecànics voladors i prop amb negligència. Per això el maten amb míssils o amb una riuada mal gestionada, amb retallades o privació de drets.
Quan l’aigua va engolir carrers sencers a l’horta, no va ser només pluja, va ser política. Com no són només explosions les que arrasen barris sencers a la franja o ara al país de la caiguda de l’aigua eterna. Sempre és el mateix mecanisme, la desprotecció, l’abandonament i una administració de la mort que decideix qui importa i qui no. El poble no mor, sinó que el deixen morir. I després ens demanem paciència, civisme i comprensió, quines paraules més boniques. Però els llits de dolor no poden ser educats que voleu que vos diga. El poble paga guerres que no ha declarat, crisis que no ha provocat, desastres que s’haurien pogut evitar, i tot això mentre ens diuen que no hi ha alternativa, que el món és així pobret, que li anem a fer.
Així i tot, el poble inclús ferit, continua parlant, en el nostre cas en valencià. En una plaça menuda o gran, dins d’una protesta o en un mínim gest de solidaritat. Vos sonarà una frase que va dir Eduardo Galeano que deia que molta gent menuda, en llocs menuts, fent coses menudes, pot canviar el món. O almenys que el món continue justificant la seua crueltat. Aquesta és una carta contra un sistema que necessita cadàvers per a funcionar, mentre els rics es fan més rics fins que rebenten. I és, sobretot, una carta escrita des del fang que tant m’agrada, des de la runa, des de la plaça del meu poble.
