Ser alcoià i entrenador està de moda

Va haver-hi un temps en el qual era habitual veure entrenadors de fora al capdavant d’un equip local. Res a veure amb l’època de bonança actual, on ser alcoià i tècnic està de moda. Lorenzo Pastor potser és l’exemple d’èxit més recent, amb el títol europeu aconseguit pe l’Alcodiam, però no és l’únic. Marcos Abad i Nico Terol també estan en l’elit del seu esport i de manera més modesta trobem a Pablo Pérez, Pau Agulló, José Vicente Peidro, Javi Montava o Nacho Cantó.

Si calguera posar-li cara i data a aquesta espècie d’Edat d’Or que situen a ser alcoià i entrenador com a primera opció, quan fins no fa molt no era ni la segona ni tant sols la tercera alternativa, caldria remuntar-se a principis i finals la dècada passada amb dos referents, que sense voler van acabar marcant una tendència, fins llavors desconeguda, obrint de bat a bat les portes a una generació posterior que ha aconseguit normalitzar que algú de la casa siga el triat sense que eixa decisió acabara per remoure les entranyes d’un club sencer.

Un més que un altre, però sens dubte David Porras i Diego Mir van aplanar un camí que fins a la irrupció de tots dos estava ple de corbes i dificultats. En els temps actuals es veu com una cosa normal el que en el seu moment va ser considerada com un atreviment excessiu, fins a una extravagància, donar tota la responsabilitat d’una banqueta de Segona B a algú sense cap experiència i com a únic aval la seua carrera com a futbolista. Va ser el cas de David Porras, que en tot just un parell de mesos va passar de ser el mitjà de la saga dels germans Porras a heroi local després de conduir a l’Alcoià de retorn a la Segona Divisió, categoria que no es trepitjava des de feia 42 anys.

En cinc partits va aconseguir ficar a l’equip en el play-off d’ascens i després donar la campanada en aquella vesprada de molta calor en el Anxo Carro de Lugo després de deixar arrere a un Eibar que dos anys després va ascendir a Primera Divisió, al Castella dels Carvajal, Nacho, Morata i Joselu, entre altres noms il·lustres, i al mateix Lugo entrenat per Quique Setién.

David Porras va acabar sent l’entrenador del retorn de l’Alcoyano a la Segona Divisió, encara que no va aconseguir acabar la temporada i el club, llavors sí, va decidir apostar per un tècnic amb experiència en la categoria, que tampoc va acabar sent el revulsiu esperat i al final d’aquella es va acabar baixant.

David Porras va tornar a la temporada següent del descens, però ja se’l va jutjar sota una altra mirada: la dels resultats i ja amb l’exigència d’obrar un altre miracle. Va estar any i mig en la banqueta de l’equip i al març de 2012 va ser destituït i en el seu lloc es va nomenar a Palop com a nou entrenador, un altre tècnic sense experiència però ja de fora.

Després d’aquella segona etapa en l’Alcoyano, David Porras s’ha prodigat poc en una banqueta. Va ascendir a l’Eivissa a Tercera Divisió i fa dos cursos va ser segon en l’Hèrcules. Al març passat va agafar les regnes d’un Alzira en situació límit i amb una plantilla agafada en agulles per les lesions dels seus millors futbolistes. La seua arribada no va ser el revulsiu esperat i el quadre del Lluís Suñer ha acabat perdent la categoria i la pròxima temporada militarà en Tercera Federació.

L’èxit de David Porras va obrir molts ulls, però va haver-hi un precedent anterior, que potser no va tindre la mateixa repercussió perquè Diego Mir va nàixer a Buenos Aires, però amb només dues temporades a la nostra ciutat, després de penjar un any abans els patins com a blaugrana, va portar al Patín Alcodiam a l’històric ascens a l’OK Lliga, competició en la qual dues dècades després encara segueix i fa tres setmanes, amb un altre tècnic de la casa, estrenava el seu palmarés internacional amb el títol de la Trophy Cup, convertint-se així Lorenzo Pastor en el primer entrenador alcoià que aconsegueix un títol europeu.

Va ser precisament Lorenzo Pastor, un tècnic que fins a eixe moment tenia com a major i única experiència en una banqueta dirigir a equips de les categories inferiors del club, el triat per a prendre el relleu de Diego Mir quan va decidir tancar la seua etapa després de més d’una dècada com a tècnic de l’Alcodiam i marxar-se a la lliga italiana.

Han passat sis anys des de llavors i ningú qüestiona la capacitat de Lorenzo Pastor com a entrenador d’un Alcodiam que en breus dates es mesurarà al Barça en la primera eliminatòria del play-off pel títol. Una cosa impensable no fa molt, quan l’objectiu era la permanència, però que s’ha aconseguit normalitzar en els últims temps.

Informació completa en l’edició de El Nostre Ciutat del 2 de maig.