Talent comarcal en l’elit del bàsquet femení

Montserrat Brotons Pascual és un d’eixos noms que demostren que el talent esportiu de les nostres comarques pot transcendir a nivell nacional. Jugadora de bàsquet en la Primera Divisió Nacional Femenina, la seua història és la d’una carrera construïda des de l’esforç, i una vocació que va nàixer, com moltes vegades ocorre, quasi per accident.

“La meua germana i jo féiem diverses extraescolars: gimnàstica rítmica, ballet, patinatge, música… Ens cansem i ho deixem. Llavors el segon entrenador del col·legi ens va proposar provar amb el bàsquet perquè érem altes i competitives. Vam provar, ens va agradar, i així va començar tot”, recorda Montse.

Va estar dos anys jugant, ho va deixar, però més endavant va tornar a reconnectar amb aquest esport. Va ser llavors quan es va incorporar al Club Alcoià de Bàsquet (CAB), amb Miquel com a entrenador, combinant entrenaments del col·legi amb els del club.

El següent pas va ser Cabo Mar (Alacant), on va jugar en la categoria autonòmica, una competició més exigent que implicava viatjar per tota la Comunitat Valenciana. Estava en tercer de l’ESO i la seua mare la portava dues vegades per setmana a entrenar, més els partits. “Era una dedicació que requeria molta organització entre estudis i esport”, explica.

El seu talent prompte va cridar l’atenció: va ser convocada per la selecció espanyola sub-15, la selecció valenciana sub-16 i el projecte de formació d’elit del Segle XXI, a Barcelona. Allí va passar tres anys: un competint en autonòmica catalana i dues en la Lliga Femenina 2. “Va ser una etapa molt important. Em vaig formar no sols com a jugadora, sinó també com a persona”, continua Montse.

El salt als EUA
Després d’acabar en el Segle XXI, i després d’una lesió, Montse va optar per continuar la seua carrera esportiva i acadèmica als Estats Units. “Moltes companyes ho feien. Era una oportunitat per a millorar el meu anglés, viure una experiència vital i esportiva distinta, i continuar jugant després d’una temporada quasi en blanc per lesió”.

Al costat de tres companyes va emprendre una aventura que li canviaria la vida, tant personal com esportiva. “Creem un nucli de tres persones que feia un poc més fàcil anar-se fora de casa”, explica ella mateixa.

Montse es va incorporar a Oral Roberts University, (Oklahoma), on va cursar la carrera de Màrqueting i va jugar en la Divisió 1 de la NCAA. Va romandre tota la seua etapa universitària en aquesta institució, on va collir assoliments com la victòria en la Major’s Cup enfront de la universitat rival de la ciutat, i el reconeixement com a part del millor cinc inicial en la seua última temporada.

“No sé què hauria passat si m’haguera quedat a Espanya, però sé que he millorat molt. M’ha permés conéixer-me a mi mateixa i veure el món des d’una altra perspectiva. La meua universitat era molt cristiana i estricta, però em va ajudar a obrir-me, créixer i conéixer una altra manera de viure el bàsquet”, compte.

La seua tornada a Espanya va ser en 2020, marcada per la pandèmia. Va tornar abans del que es preveu i a l’abril va ser contactada per agents. Li van oferir formar part del*CB Bembibre, en la Lliga Femenina, el màxim nivell del bàsquet femení nacional. “Era una gran oportunitat. Competir en la primera lliga professional, encara que anara en un equip que lluitava per no descendir, era un pas avant”, explica.

Actualment, juga en Araski, a Vitòria-Gasteiz. L’última temporada ha sigut especialment dura: amb una plantilla curta, lesions i molts factors externs complicant la competició. “Ens salvem en l’últim partit, necessitàvem una victòria més per a la permanència matemàtica. Hi havia triple empat, i només se salvaven dos equips. Va ser un alleujament i una alegria enorme”, afirma amb alleujament.

Encara que el bàsquet és l’eix de la seua vida, Montse no ha descurat la formació. Després del seu grau en Màrqueting, va cursar un MBA en direcció sostenible d’empreses, formació en coaching esportiu, gestió emocional i actualment està finalitzant un màster en comportament del consumidor i neuromarketing. “Treballar a l’ús se’m faria molt complicat amb els horaris de l’esport professional. Cada setmana canvien els entrenaments i partits. Però continue formant-me perquè és una cosa que també m’apassiona.”

El seu paper en l’equip és clau. “La importància individual és un factor de doble cara: l’equip busca que sigues important i tu has de trobar el teu paper. A nivell humà i esportiu, sí, em sent valorada. Però per a mi, el més important és el sentit de pertinença, millorar cada dia i mantindre una certa autonomia dins del grup.”

Respecte a les seues expectatives en el bàsquet, té clar que no tot és guanyar. “Aprendre, millorar i gaudir. La Lliga Femenina és un nivell en el qual has d’aprendre a gaudir fins i tot enmig de l’exigència, tant emocional com física. Hi ha molta faena darrere que no sempre es veu. A vegades entrenes duro i els resultats no arriben immediatament, però l’important és traure sempre la nostra millor versió, passe el que passe cada cap de setmana. El dilluns cal tornar amb ganes i motivació per a continuar entrenant. Eixe esperit és clau, i és una lliçó que ens portem també per a la vida”.