Un brindis al sol
Ara fa unes setmanes, una companya de la carrera, Àngels, em va passar una notícia publicada a Alicante Plaza. El titular era molt eloqüent: “Torna l’amenaça urbanística sobre el pantà de Beniarrés”. Quan la vaig obrir vaig pensar fastiguejat: “Ja estem de nou amb aquesta història…”. He de reconéixer que no li vaig donar més importància, atés que tenia en aquell moment un altre pensament al cap. Vaig cloure: “Després la mire amb més detall”.
Però, de nou, un missatge seu va arribar al meu mòbil. En aquesta ocasió m’enviava una citació en què apareixia jo. Deia el text: “L’Ajuntament va arribar a confiscar la fiança (600.000 euros) i el balafiament urbanístic va deixar un paisatge “deixat i barraquista”, en paraules del geògraf Jordi Tormo”. Puf… no ho recordava. Li vaig contestar: “Hòstia, ha ha! No recorde haver escrit això!”.
Tot d’una, em va vindre a la memòria un article que havia publicat el 2009 a la revista Papeles de Geografía de la Universidad de Murcia sota el títol “La presión urbanística en las comarcas interiores alicantinas” —el podeu trobar fàcilment a través d’Internet— en què analitzava els projectes urbanístics que estaven afectant les comarques de la Foia de Castalla, l’Alcoià i el Comtat, entre d’altres, les urbanitzacions de Serelles i Xirillent Golf a Alcoi, Futuros Desarrollos a Benasau o Los Campellos a Castalla. La cita en qüestió feia referència a la fallida del projecte La Joya a Planes, que es va tramitar com un PAI l’any 2006.
Escric tot açò sense cap intenció de donar-me autobombo. Només reflexione amb lletra impresa sobre allò que vaig sentir. Quan vaig recordar l’article publicat —ai, las!, feia 16 anys— em vaig adonar de la importància de la qüestió. Tornem als anys en què la pressió urbanística posa setge als nostres municipis amb projectes en què tot són flors i violes i, per això, cal tenir els ulls ben oberts —aprofite per explicar que la denominació de la meua columna és una picadeta d’ull a aquesta qüestió, i que pren com a referència el títol d’un llibre d’Isabel-Clara Simó—. Vivim temps en què el preu de la vivenda s’ha encarit una cosa de no dir. No oblidem que després d’açò vindrà la crisi i moltes persones, malauradament, es veuran al carrer, amb hipoteques que pagar. No diuen els qui saben que el model capitalista s’auto-regula? Mare de Déu, quina forma de fer-ho…
Tornant al tema en qüestió. Segons la notícia que m’havia enviat Àngels, signada per Carlos Pastor —un especialista en temes urbanístics i arquitectònics—, el projecte està promocionant-se com una comunitat ecològica i participativa, sota la denominació The Modern Eco Village, i amb fotos d’allò més ‘cool’. En síntesi, es tracta d’un projecte urbanístic amb què es pretén construir 107 xalets unifamiliars i 389 cases modulars i apartaments, amb tota una sèrie de dotacions com horts, escoles i zones esportives, entre d’altres. Novament, el PAI, ara vestit de sostenibilitat, vora l’embassament de Beniarrés, al terme municipal de Planes.
Si feu una ullada a la web del projecte, vos adonareu de l’envergadura d’aquesta iniciativa. Sota uns valors d’eco-sostenibilitat, innovació, tecnologia, generació d’energies d’auto-abastiment o benestar integral, presenten aquesta iniciativa de vora 500 vivendes unifamiliars i és ací on està —com sempre— la pregunta més destacada a resoldre: una urbanització amb eixe volum de cases i amb preus que poden arribar al milió d’euros pot considerar-se sostenible? Permeteu-me que tinga els meus dubtes.
Jo no visc a Planes —municipi que reconec és un dels que més m’agraden del Comtat— ni viuré a The Modern Eco Village —no soc el teu ‘target’, no em veig, ni la meua economia m’ho permet—, ara bé, crec que hem d’anar amb molta cura sobre quin model volem per al nostre territori. No ens podem permetre projectes que siguen un brindis al sol, que fan fallida i després ens regalen un paisatge “deixat i barraquista” —tal com algú va escriure ara fa uns anys—. No oblideu l’exemple de Serelles, que el tenim a tir de pedra.