Un Sant Jordiet del segle XXI

Enguany, el sorteig del Sant Jordiet ha sigut tot menys rutinari. Amb només dos candidats —una circumstància que no es donava des de fa 25 anys—, el sorteig ha posat en primera línia Mateo Vilaplana Blaak, un xiquet que viu amb la seua família a Londres. La notícia ha despertat comentaris de tota mena, des de la sorpresa fins a la crítica més severa. Però, què hi ha realment darrere d’aquest debat?

Per a començar, cal recordar que el càrrec de Sant Jordiet és un honor festiu, simbòlic i representatiu. Mateo, tot i viure a l’estranger, no és cap estrany en la festa: és membre d’una de les sagues més arrelades de la filà Llana. El seu besavi, Enrique Vilaplana Satorre, va ser capità el 1972; el seu iaio, Rafael Vilaplana Cantó, ho va ser el 2014. Que la família visca actualment a Londres —com abans altres a València i Madrid— no resta compromís ni passió per la festa.

Vivim en un món global. Hi ha alcoians repartits per tot arreu que continuen sentint-se profundament lligats a les tradicions locals. No és això, en certa manera, un triomf de la cultura i de la identitat festera? Si la família de Mateo s’ha compromés a complir amb els actes, a participar amb dedicació i a respectar el càrrec com cal, què importa la seua adreça postal?

L’argument que s’ha repetit —com una cantarella— és que “un Sant Jordiet hauria de viure a Alcoi”. Però, més enllà del tòpic, cal preguntar-se: per què? En què millora o empitjora l’experiència festera si el xiquet estudia en un col·legi londinenc o en un del centre d’Alcoi? El que realment importa és que represente amb dignitat, emoció i responsabilitat el paper de Sant Jordiet.

Aquest no és el primer cas que desperta polèmica. Fa tres anys que el càrrec no resideix a Alcoi, i la festa ha continuat com sempre. De fet, els canvis socials, la mobilitat i la diàspora alcoiana fan inevitables aquestes situacions. Pel que fa a la resta de càrrecs —capitans i alferes—, fa molts anys que alguns d’ells tampoc viuen a Alcoi, i igualment, molts altres festers que han assumit responsabilitats han sigut persones nascudes fora però que, un cop instal·lades a la ciutat, han abraçat la Festa amb una passió admirable. I, malgrat tot, les festes segueixen vives, fortes i plenes de significat.

Potser el que cal revisar no és tant la residència del Sant Jordiet, sinó per què hi ha tan pocs xiquets disposats a ser-ho, perquè la història de Mateo és la història d’un xiquet amb arrels profundes i branques ben amples. Parla anglés, espanyol, neerlandés –per part de mare–, i s’ha estrenat ‘en valencià’ davant del poble en la processó del Corpus. Si això no és un reflex dels temps moderns, què ho és?

Mateo no és un Sant Jordiet “de fora”. És, simplement, un Sant Jordiet del segle XXI.

JÉSICA SEMPERE. Periodista