Una barra que va unir generacions
Després de mig segle en l’hostaleria, Jorge Rojo s’ha jubilat. El dimarts de la setmana passada va servir les seues últimes copes al Lemnos, un local històric del barri de Santa Rosa.
Després de mig segle a l’altre costat de la barra, Jorge Rojo Chagas va servir el dimarts de la setmana passada les últimes cerveses i copes de la seua vida. No va ser un dia qualsevol: era el seu aniversari i feia 65 anys, l’edat que s’havia marcat per a baixar definitivament la persiana del negoci que va obrir fa més de quatre dècades. Un comiat a la seua manera, discret, treballant fins a l’últim minut.
Segurament podria haver continuat algun temps més. L’hostaleria no només ha sigut el seu ofici, també la seua manera d’estar en el món. “M’ha agradat esta professió. És molt sacrificada, té els seus inconvenients, però ha valgut la pena”, afirma amb eixa mescla de serenitat i convicció que només donen els anys.
Pel pub Lemnos —batejat així per una illa grega— ha passat mig Alcoi. O potser més. “He vist passar tres generacions”, diu amb un somriure. No exagera. Un dia, un dels seus nets li va contar que els pares d’un company de classe s’havien conegut allí. Com ells, moltes parelles, grups d’amics i famílies han escrit part de la seua història entre eixes parets. Hi va haver èpoques d’autèntica bogeria, com aquella febre dels xupitos en què van arribar a servir fins a 120 litres de vodka en un cap de setmana.
Als habituals els diu pel seu nom. Més que clients, són amics. Jorge va obrir el Lemnos sent molt jove, l’any 1985, i el local a penes ha canviat des d’aleshores. Tampoc no ho ha necessitat. El més important sempre va ser la gent: els qui acudien a prendre alguna cosa, a riure, a compartir confidències. I allí estava ell, atent, discret, sempre pendent que tot funcionara. “Tinc clients que venen totes les setmanes. I així ha sigut fins a l’últim dia”.
La nit no sempre és senzilla. “Hi ha moments complicats i, en ocasions, he hagut de convidar algú a anar-se’n. He intentat que no hi haguera problemes i que la gent estiguera a gust”. Eixe ha sigut el seu lema no escrit durant 41 anys.
El dissabte anterior a la seua jubilació va organitzar una festa de comiat. El Lemnos es va quedar menut. “No s’hi podia entrar. Va vindre moltíssima gent. Va ser molt emotiu. Fins i tot em van fer regals”, recorda encara sorprès i agraït. Va ser la prova més clara que la seua barra ha sigut, durant dècades, un punt de trobada per a tota una ciutat.
Durant molts anys va compartir la faena amb la seua germana María, morta el passat mes de març. En recordar-la, la veu se li trenca. “M’hauria agradat tindre-la al meu costat. Era una treballadora nata”. El Lemnos també porta la seua empremta.
El dimarts, mentre rebia abraçades i felicitacions, Jorge intentava imaginar com seria l’endemà sense haver d’alçar la persiana. “Estaré uns dies tranquil, descansant. Després faré totes eixes coses que he anat deixant per a la jubilació”. No demana grans coses: vol viatjar, recórrer els municipis de l’entorn, gaudir de la seua gastronomia. “Per ací es menja molt bé”, apunta amb eixe somriure que el caracteritza.
I, sobretot, vol dedicar més temps a Lola, la seua dona, que ha conviscut amb els horaris interminables i les nits llargues sense una queixa. “Ha assumit amb normalitat els inconvenients d’un treball que em tenia ocupat de dilluns a dissabte i m’ha donat suport tota la vida”.
Des del dimecres 11 de febrer, Jorge és un home feliçment jubilat. Però en moltes històries, en moltes amistats i en no pocs amors, sempre quedarà una barra i un nom propi: el de Jorge, el del Lemnos.