Una passió en la carretera

En una època on internet i les xarxes socials permeten fer moltes coses a colp de clic, viatjar s’ha convertit en un dels grans plaers de la societat de benestar. Dins del món de l’esport rei s’ha popularitzat el moviment dels “groundhopping” o turisme futboler, una afició molt estesa en països com Anglaterra, Alemanya o Bèlgica i que a Espanya està creixent amb passes de gegant.

Consisteix a visitar camps de futbol, de la categoria que siga, professional o amateur, sense cap inclinació ni vinculació a eixos colors, simplement pel plaer de veure eixe partit determinat i després hi ha aplicacions i webs per a acreditar que validen eixa assistència.

No és la motivació de Gaspar Ruz precisament per a haver-se recorregut mitjana Espanya, ja que si és el cas hi ha un sentiment, una passió, però en el fons existeix eixa motivació d’explorar altres ciutats, altres camps, altres aficions, sempre amb la samarreta de l’Alcoyano com a targeta de presentació.

“El diumenge a Mallorca ens van dir que ens recordaven de l’última vegada que vam estar en el *Estadi Balear fa un parell d’anys”, recorda amb orgull aquest fidel seguidor blanc-i-blau, que va ser un de la desena d’aficionats del Deportivo que van estar fent costat als de Fran Alcoy enfront del At. Balears.

La seua història és relativament curta però intensa. Va coincidir que va penjar les botes en la Penya Juan XXIII i es va aficionar a l’Alcoyano en una de les temporades més màgiques que es recorden pel Collao, amb aquelles eliminatòries coperes de l’èxtasi enfront del Mallorca de Cúper (4-1) i tota l’expectació que va envoltar l’enfrontament contra el At. Madrid de Fernando Torres, que va acabar passant ronda amb un gol de Maxi Rodríguez.

Han passat ja dues dècades des de llavors i l’Alcoyano ha tingut alguna alegria més en la Copa del Rei, va patir les decepcions de tres descensos i les alegries de l’ascens a Segona Divisió, primer, i a Segona B i Primera Federació, després. “Ser de l’Alcoyano és una cosa especial. Ho descobreixes més quan viatges i veus que hi ha admiració per la seua història. És un equip volgut i per a algú com jo que m’agrada anar sempre que puc allà on juga, és un motiu d’orgull. És un equip que transmet simpatia i allà on vaig sempre som ben tractats. Després estan les circumstàncies dels partits, però mai m’he sentit malament tractat per portar la samarreta de l’Alcoià fora de casa”, assegura Gaspar Ruz.

La seua llista és interminable, encara que confessa que ha sigut en aquesta última etapa de l’Alcoyano en Primera Federació quan més s’ha prodigat lluny del Collao. A Mallorca ha viatjat un parell de vegades, altres dues a Eivissa i on més, a Sevilla, en tres ocasions, dues per a veure a l’Alcoyano enfront del Sevilla At. i una altra contra el Betis Deportivo. També ha estat un parell de vegades en Sanlúcar i en el seu historial apareixen els desplaçaments a Huelva, Còrdova, Linares, Granada, Andorra, Bilbao, Irun i Tarragona, per citar els més recordats. En l’Alfonso Morube de Ceuta va ser l’únic seguidor alcoyanista al començament d’enguany.

Eixe viatge estava previst que ho fera amb el seu gran company de fatigues, Javier Mataix, que per malaltia va haver de quedar-se a casa. “He tingut moltes satisfaccions, la veritat. Record que a Irun vam poder fotografiar-nos amb Unay Emery, propietari del Real Unió. Em recorde molt del sofriment del partit de Lugo i aquell gol de César Remón que ens va donar l’ascens. Les victòries a Màlaga, Còrdova i a Bilbao, on l’Alcoyano va certificar una permanència. També es va guanyar a Andorra el partit que vaig estar”, fa memòria.

I decepcions?. “Alguna”, repassa. “Ara que acabem de vindre de Mallorca, en l’anterior visita de fa dues temporades, es va perdre 3-0. Record que Mataix va agafar un berrinche increïble durant el partit. Ells van acabar baixant i en el Collao van empatar i ens van deixar sense play-off. El pitjor moment va ser el desplaçament de la passada temporada a Algesires. L’Alcoyano es jugava no baixar i va ser vergonyós. Ni ens esperem als jugadors”, relata.

En els últims anys ha comptat amb una còmplice molt especial: la seua filla Patri, que li ha acompanyat en molts viatges. Ella és central, Es va formar en l’Alcoyano Femení i després va fitxar pel Intercity. Enguany es troba a Florència d’Erasmus on està jugant en un equip local. En l’últim pont festiu se’n va anar a Itàlia a veure-la i no va poder presenciar el partit del Collao enfront del Poblense.

“El descens va ser una decepció, però s’ha aconseguit que l’Alcoyano torne a Alcoi. Veig molta il·lusió en el club i això és molt important. Potser l’entrenador havia de ser més atrevit, però veig bona plantilla. També és cert que han hagut moltes lesions i mai han estat tots. Pot ser un any com el de l’ascens a Segona Divisió. Ningú ho esperava i es va acabar pujant. Seria molt bonic ascendir l’any següent d’un descens”.