Violència que no fa soroll

Cada 25 de novembre tornem a posar el focus en la violència masclista. Ho fem amb xifres, pancartes i minuts de silenci. I és necessari. Però hi ha una altra violència que quasi mai entra en les estadístiques i que, en canvi, acompanya moltes dones en el seu dia a dia: la violència que no arriba a l’agressió física ni a l’insult, però que deixa igualment una marca profunda. Una violència silenciosa que es cola en la rutina i que costa fins i tot de descriure.

És la violència de la por després d’una ruptura. Eixir al carrer mirant de reüll perquè no saps de què és capaç algú que un dia et va dir que t’estimava. No hi ha amenaces clares, no hi ha crits, no hi ha denúncies. Només un nus a l’estómac que t’acompanya al supermercat, a la feina, a casa. Eixa inseguretat constant també és violència.

També és la violència de qui, després d’una separació, decideix refregar-te la seua nova vida com si fora un trofeu. Eixa manera de demostrar-te que ja no importes, però fent-t’ho saber constantment. O aquella decisió —aparentment innocent o fins i tot inofensiva— de comprar-se un pis just davant de la casa dels teus pares, quan mai havia volgut viure en aquell barri ni estar prop de la teua família. No cal que et diga res. El missatge ja està enviat: “continue ací, vigilant, recordant-te que puc ocupar el teu espai quan vulga”.

També hi ha qui utilitza els fills com moneda de canvi. Pares que, de sobte, descobreixen un interés paternalista que abans no tenien, no perquè els xiquets importen, sinó perquè saben que és la manera més efectiva de fer mal. Alterar rutines, incomplir acords, generar dubtes sobre les cures… tot açò amb la tranquil·litat de qui pensa que aquest patiment no deixa proves. Però en deixa: deixa ansietat, deixa desgast, deixa una maternitat viscuda en alerta.

I després hi ha una altra ferida silenciosa: la relació que alguns homes mantenen amb la família de la seua exparella, no per estima, sinó per continuar exercint un poder que ja no els correspon. Que es presenten com el gendre perfecte quan ja no ho són. Quan un ex continua visitant els teus pares, opinant, interferint o presentant-se com a víctima, prolonga una presència que anul·la i desautoritza.

Aquestes situacions no omplin portades ni apareixen en els informes policials. No deixen morats, però deixen senyals. Es viuen en silenci perquè moltes vegades ni les mateixes dones les identifiquen com a violència. “No m’ha fet res”, es diuen. I és cert: no ha fet “res” que puga denunciar-se. Però eixe “res” pesa, desgasta i limita.

En aquest 25N, a més de recordar les víctimes de la violència més visible, convindria mirar també aquestes altres formes de maltractament. Anomenar-les, reconéixer-les i entendre que trencar amb elles també és un acte de valentia. Perquè la violència que no fa soroll existeix. És a Alcoi, és a qualsevol ciutat. I combatre-la comença per deixar de callar-la.

JÉSICA SEMPERE. Periodista