Ja m’ha tocat
Fins a la pandèmia, no m’havia assabentat de les dificultats que tenien les voreres del carrer on visc des de 1992, i els seus accessos. Es tracta de les voreres del carrer Doctor Sempere i Anselmo Aracil. Alguns trams d’aquests carrers, increïblement, tenen un desnivell tan gran, que fàcilment es podria entrar el cotxe al vestíbul dels habitatges.
Si comencem per la baixada des de la cantonada de l’hotel Reconquista fins al Doctor Sempere, s’ha de dir que aquest trajecte inclús invalida la dita del filòsof clàssic que va dir allò de: “Camino hacia arriba y hacia bajo, uno y el mismo”. Puix que no és així, perquè en pujar, el desnivell fa que hages de sostindre’t en la cama esquerra, i en baixar el sostens en la cama dreta, cosa que fa canviar el panorama que estàs veient.
Si parlem de l’accés al Doctor Sempere des de L’Alameda, baixant per la dreta, la travessia se m’ha convertit en un perill, perquè per culpa del desnivell de la vorera, he de fer-la per una estupenda franja, producte d’haver asfaltat una antiga rasa de la calçada; però, necessite la col·laboració dels cotxes que pugen, que a vegades, s’aparten un poc, perquè puga fer el trajecte sense cap problema per a ells. Una vegada aplegue al encreuament del Doctor Sempere, m’apareix un altre entrebanc. Ara m’encontre davant d’un pas de zebra que va ser pintat en el neolític, ja que a penes es veu i -menys des del cotxe-, i que fa les delícies dels conductors que enfilen la cantonada com si estigueren en la pista de Le Mans. Si pots esquivar la brusca maniobra de l’anterior conductor, encara pots clavar el peu en alguna irregularitat trufada de pedres que te’l firme. Una vegada superats aquestes dificultats, si per exemple vols anar a l’oficina d’Iberdrola, pots fer-ho creuant un altre pas de zebra, i per una vorera que a l’apujar-te en la cama esquerra, t’afluixa la cama dreta. Si aquesta operació la faç sovint perquè tu vius per ací, acabes lisiat si no ho estaves, com hem comentat algunes veïnes i veïns.
I dic que m’ha tocat, perquè fins ara no m’havia adonat d’aquest problema, que em dificulta la mobilitat i l’estabilitat. Tot, perquè m’ha fet més major, i la pandèmia em va regalar dues noves malalties, que em van fer vore la realitat de les voreres que durant tant de temps jo alegrement xafava. I que conste que no soc l’únic, i que la dificultat per a caminar en aquestes voreres no la tenen sols les persones majors. També he vist queixar-se a impedits que van en cadires de rodes, o xiquets que van en els seus carrets que, en inclinar-se a un costat s’agarren fort al carro, ja que creuen que van a naufragar, etc.
Però, almenys, dues vegades, els veïns dels carrers afectats, incloent-hi també els de Balmes, van intentar que fos un tema digne de tenir en compte i solucionar, a través dels pressupostos participatius. Així i tot, açò era i és una quimera, perquè com és natural el tema sols interessa als veïns, i a més, no voten tots el que ho són. Jo ja vaig comentar aquest tema fa dos anys, en el context dels pressupostos participatius, que com he llegit fa poc en El Nostre, l’Ajuntament de Cocentaina volia reflexionar sobre ells, cosa que també s’hauria de fer a Alcoi. El que també tinc clar és que, aquest assumpte que comente, és un tema de Policia urbana i Salut que pertany a les tasques assignades a l’Ajuntament per a procurar el bé comú, i que no està clar que haja de solucionar-se a través dels pressupostos participatius, sinó de la iniciativa municipal.
Gràcies si haveu llegit la meua reflexió.