L’agenda cultural
Alcoi és una ciutat vibrant, audaç, inquieta, viva… al menys si per a mesurar tots estos adjectius fem cas del barem d’actes culturals que acull. Presentacions, exposicions, representacions, concerts, performances… totes les setmanes tenim una carregada agenda cultural que et porta a llançar al cel una moneda i resar per què no caiga de gairó per decidir què veure. Puc entendre perfectament la falta de temps del regidor de cultura per rasurar-se el mentó i, cara a festes, estic per solidaritzar-me amb ell.
I este tènue fil conductor ens porta a calibrar l’assistència a inauguracions.
És ben curiós que, per exemple, un afamat il·lustrador, tres voltes Premi Nacional, es trobe recolzat per poc menys d’una vintena de persones –contant mitja dotzena de polítics mirant al costellam de la balena calatravesca, apurats per fer marxa el més aviat possible, i tres acompanyants que el mateix autor va portar de València– i que, tot seguit, trobes la cua d’autògrafs del Justin Biever a delirants presentacions locals.
Jo, els ho he de confessar, no sóc molt d’acudir a estos esdeveniments. Sols si m’uneix algun lligam a l’artista m’aprope per saludar-lo, i davant la impossibilitat física de gaudir de l’obra exposada al moment, torne altre dia per visionar-la amb tranquil·litat.
És difícil dilucidar quins son els motius que fan moure als alcoians a decidir la seua presència a un o altre acte, però, amb ull d’inquilí del 221B de Baker Street, es poden catalogar diversos tipus de visitants de la procel·losa fauna alcoiana.
“El figuró”; contràriament al que puga semblar, no és que es distingeixa la seua figura per l’esveltesa. Es tracta de personatges que pul·lulen al voltant del protagonista de l’esdeveniment tota la velada, recercant eixir en quantes instantànies estiguen possibles. Al contrari del tradicional pensament sioux, aquestos tipus creuen que el seu esperit creixerà per cada fotografia que els llancen o, al menys, augmentarà la possibilitat de passar a la història de la ciutat com a persones imbuïdes de gran riquesa cultural.
“El sangonera de luxe”. Els importa ben poc l’obra presentada. Sols van a omplir el pap. Es situen estratègicament –no sé com ho descobreixen– a l’eixida de la zona de restauració. Tenen així accés directe a les safates de canapès, els cocotets i les ampolles de vi. També als dolços. A la nostra ciutat és ben possible passar les setmanes d’inauguració en inauguració i, fins i tot, guanyar algun quilet.
“El surador”. Van al que van. Es mouen per les procel·loses aigües de la conspiració. Ni els importa l’artista ni la seua obra. Volen del costat d’un personatge públic a altre, recercant el poder del coneixement. Per que em comprenguen, és un “tia maria” amb interessos ocults. Seleccionen amb cuita les aparicions i, quan més polítics o empresaris hi ha presents, més es deixen vorer.
“L’efecte tirat pel pont”. No saben de què va la cosa. Veuen gent i s’apropen a vorer què passa. Fan un tour, pregunten amb discreció, miren l’obra de reüll per damunt del muscle d’algun present i fugen quan troben que, potser, els demanen algun bolívar.
“El hui que toca”. Van a totes. No deuen tindre casa o la parella ha de fer por. Acaben d’una i encara miren el rellotge per vorer si apleguen a la següent. Els toquen les xicotetes de romanç en romanç. Sembla que els agradaria ser de filà però es massa vulgar pel seu elevat esperit.
I per fi, la resta. Si els queda lloc, son els verdaders interessats en la cultura.
A ells i elles em dirigeix; envien un missatge d’enhorabona a l’autor i presenten-se a la sala qualsevol dels altres dies d’exposició. Tindran tranquil·litat per gaudir de l’obra i, amb sort, el vigilant de la sala es farà una delirant visita guiada.