L’any de la marmota
Amb la proximitat un any més dels monòlegs de l’alcoiania, em pareix idoni que aporte el meu gra d’arena a la causa i escriga el que és per a mi “l’alcoiania”. Si consultem al diccionari, per alcoiania s’entén d’aquell moviment nacionalista radical (riu-te tu dels bascos), que emana directament de la tradició política grega de les ciutats-estat i que exigeix la creació de fronteres físiques al port de la Carrasqueta i a la resta de territoris limítrofs. No obstant aquesta definició té un caràcter massa academicista i en la meva humil opinió no li fa justícia enterament a Alcoi.
L’altre dia a la tele van emetre la pel·lícula “El dia de la marmota”. Bé en realitat desconec si la feien o no perquè no mire la televisió, però és un d’aquests recursos que s’utilitzen quan vols parlar d’alguna cosa i no saps com introduir-la. El cas és que no vaig poder obviar les similituds existents entre allò que li passa a Bill Murray, i el que ens ocorre a tots aquells que tenim el “privilegi” de viure a Alcoi.
La realitat és que vivim en un bucle permanent el qual ens trobem condemnats a repetir any rere any. Sense anar més lluny tenim aquest mes la tradicional Romeria a la Font Roja. Les males llengües diuen que la troballa del lliri va ser un muntatge per llevar-li a Santiago l’estatus de centre de pelegrinatge mundial, però no entraré ahi. I es que els alcoians som així, decidits a proselititzar un acte tan laic i popular com és el de gaudir d’un dels nostres parcs naturals. Aquells que participen en la romeria ja hauran complert amb un dels manaments de l’alcoiania, i no caldrà que pujen a la Font Roja fins a l’any que ve.
Després d’haver sigut excomulgat per aquestes línies, ara m’arriscaré a ser desterrat parlant de la quintaessencia del sentiment alcoià, la trilogia festera. Cal dir que si eres alcoià i no t’agraden les festes, ho tens més cru que els jueus d’Europa de l’est durant l’holocaust nazi. De fet si per molts fora ens retirarien la ciutadania als de la nostra condició. El canvi més transcendental que ha patit Alcoi durant els últims anys fou la modificació de dates per fer coincidir els actes amb el cap de setmana. Tinc entès que en aquella ocasió vam estar prop de patir una guerra civil. Malgrat això, si podem estar orgullosos d’alguna cosa en Alcoi és que el relleu generacional no ens farà perdre la tradició festera. Encara hi ha molts joves per als quals el centre de les seves vides és la filà, amb la qual veneren al seu autèntic patró, el café licor.
Mantenir les tradicions és necessari, i no seré jo qui s’opose a què preservem la nostra identitat com a poble.
No obstant quan part del folklore es converteix en el centre de les nostres vides, correm el risc que l’existència en Alcoi puga ser vista com “L’any de la marmota”.