L’art de la política
Sempre he tingut la sensació que el panorama polític espanyol s’assembla a un conflicte bèl·lic. Aquesta impressió es va veure confirmada fa unes setmanes, en conéixer les idees de la consultora en comunicació política Itziar García. Aquesta llicenciada en Periodisme adopta “L’Art de la Guerra” de Sun Tzu, a l’hora de preparar una campanya electoral. Un procediment que malgrat poc habitual, resulta molt coherent tenint en compte la multidisciplinarietat cap a la qual tendeix la societat.
El primer pas a l’hora de preparar la campanya/batalla consisteix a analitzar tots els elements implicats, a saber, les meues tropes, l’enemic i el camp de batalla. El propòsit no és eliminar a les tropes enemigues, sinó seduir a potencials adeptes per a la nostra causa. Per tant l’escenari de la contesa ha de ser emplaçat en la ment dels votants.
Una vegada establert el panorama, s’ha de procedir a la definició d’objectius. Depenent de la posició específica que ostente una formació política de cara a les eleccions, les metes diferiran ostensiblement. Partits hegemònics en l’estat espanyol com el PSOE o el PP, tindran entre les seves prioritats mobilitzar als seus electors per tal de no perdre massa vots. La finalitat dels partits emergents d’altra banda és l’oposada, atreure nous nínxols de població (nous votants i desencantats amb la vella política).
El moment definitiu es concentra en l’elecció de l’estratègia, que marcarà l’èxit o fracàs d’una campanya electoral. Generalment existeixen quatre tipus d’estratègia, les quals s’hauran d’adequar al paper que jugue l’organització política. Sota la premissa que solament el líder pot jugar a la defensiva, és evident que el PP va adoptar aquesta tàctica en les últimes eleccions. Malgrat recollir el major nombre de vots, els populars no van saber posar en pràctica alguns dels principis bàsics de la tàctica defensiva, amb la posterior pèrdua de confiança de gran part de la població espanyola.
Per exemple no sabent bloquejar l’ascens dels seus adversaris, com va ocórrer amb Ciudadanos en les eleccions catalanes, o al no tenir el valor d’atacar-se a ells mateixos sobre els escàndols de corrupció. En canvi, emparats en la regla que resulta més difícil matar a un enemic en moviment, el PP va encertar en l’immobilisme de certs aspectes de la seua campanya.
Si els que ocupen el govern tenen el deure de defensar-se, l’oposició s’ha d’encarregar de passar a l’ofensiva, paper que recau sobre els socialistes. La millor tàctica ofensiva consisteix a trobar la feblesa del punt fort de l’enemic i atacar-lo. Això explica per exemple l’eslògan de la passada campanya “El canvi que uneix”, amb el qual es pretenia fer front a la unitat d’Espanya que tan persistentment ha defensat el Partit Popular. No obstant l’elecció del flanc contra el qual arremetre va resultar un autèntic fracàs. En compte de focalitzar la seua ofensiva en l’enemic principal (PP), van decidir atacar a tots els fronts (incloent-hi Podemos i Ciudadanos).
Si una estratègia va resultar decisiva en els comicis del passat 20-D, aquesta va anar sens dubte la de flanqueig. Tant Podemos com Ciudadanos van optar per flanquejar als grans actors de la política espanyola. Una de les bases d’aquesta tàctica consisteix a actuar en una àrea no disputada, per la qual cosa l’agrupació de color morat, amb gran encert, va optar per transformar l’eix esquerra-dreta en el de dalt-baix.
La sorpresa tàctica és un altre dels elements importants dins del pla. Ciudadanos per la seua banda va fer gala del seu orgull nacional apel·lant a la unitat d’Espanya, la qual cosa li va permetre captar militants de la dreta. El problema és que en aquest camp d’acció la persecució resulta tan crítica com l’atac. Els casos de Errejón i Monedero o les suposades vinculacions amb Iran i Veneçuela van afectar negativament a Podemos. Ciudadanos per la seua part va perdre part del vot femení a causa de la sortida de to d’alguna de les seues dirigents.
L’última estratègia en discòrdia és la guerra de guerrilles, duta a terme pels partits nacionalistes i minoritaris. Siga en l’àmbit geogràfic o ideològic, resulta imprescindible trobar un segment de mercat prou petit per a defensar-lo. No obstant això, donat el sistema electoral espanyol, les causes molt concretes no obtenen generalment gran representació. Conscients de les seues limitacions, aquestes formacions han d’adoptar sempre una postura secundària, deixant de costat el paper de líder. A més han d’estar preparats per a una retirada a temps, el qual UPyD no va saber veure al seu moment.
Dos mesos després de les eleccions i davant l’incert panorama que es presenta per formar pactes de govern, no podem saber què estratègia ha resultat més fructífera. Si bé és cert que els preceptes recollits en el relat de Sun Tzu encarnen l’actitud bèl·lica de molts dels nostres polítics.