El soroll del silenci de la carrasca

Al Parterre hi ha una carrasca jove, encara menuda, esperant el llarg temps de la seua maduresa. Al voltant d’ella, altres arbres la superaven en alçada i verd. Altres arbres que a la tardor vestien d’or i a l’estiu de fresca ombra el nostre Parterre.

Feia temps que un d’aquells arbres, prop de la carrasca, es trobava ofegat per una vorera angoixosa. El xop, de brillant grisor en hivern, feia un temps ja no podia adreçar-se al cel, sinó cap a la terra, on de colp, el dijous passat va caure amb gran esglai per a tothom.

El soroll de les motoserres va envair l’aire. ¡Un fong! Un fong té la culpa de la caiguda del gran xop, cal tallar tots els arbres de les voreres del jardí i així acabar amb el perillós fong i el risc de més desgràcies. Aquesta va ser la sentència sumaríssima sense possibilitat d’al·legació que condemnava a aquells éssers sublimes a quedar reduïts a llenya.

En tres dies havien estat jutjats tots els arbres com a perillosos… els tècnics de misteriosa competència els acusaven amb les proves que la mateixa sentència eliminarà.

El Parterre, parc de sinistre tartan i sintètica gespa que ni beu ni creix, fa temps va deixar de ser aquell jardí decimonònic de l’Alcoi daurat per a convertir-se en símbol de la lletjor del nostre temps.

Més enllà del Riquer, una carrasca va saber cridar amb veu forta com un vent, quan sonaren les màquines assassines d’arbres que sempre es troben guiades per la millor voluntat d’uns i d’altres.

Però en canvi, la carrasca jove del Parterre, calla, amb eixe silenci que fa soroll, de la por quan no hi ha la valentia de l’odi.