La fi del bipartidisme. ALFREDO ALBERO VILAPLANA. Secretari General de PODEM-Alcoi

Ja fa alguns anys que estem vivint una època de canvi a l’Estat espanyol.

Aquell crit d’indignació popular, apartidista, sense etiquetes ideològiques, que es va produir en 2011 i que es va sentir en tot el món, va ser el detonant d’un procés de canvi que la pràctica quotidiana sembla demostrar que és irreversible i imparable.

Primer van ser les eleccions europees, més tard les municipals i autonòmiques, finalment les generals del 20-D i 26- J.

Tots aquests processos electorals marquen clarament una tendència:

Cada dia més, la majoria de la societat no es resigna a acceptar com a inevitable que, l’egoisme i la corrupció de les forces que ens han governat fins ara, hagen convertit aquesta societat en la més corrupta i la que major desigualtat social té, de la UE.

Eixa majoria, cada dia veu amb més claredat que hi ha alternativa a aquesta situació veritablement opressiva.

Des de la irrupció de PODEMOS a l’escenari polític espanyol, les forces contràries al progrés social, no han fet més que anar retrocedint, anar perdent terreny, encara que eixa pèrdua de terreny no haja sigut uniforme.

Acabem de conéixer la decisió del Comité Federal del PSOE, que de materialitzar-se permetrà, l’ investidura de Rajoy com a president d’un nou govern.

Açò pot semblar un èxit de les forces conservadores però, en realitat és un signe de feblesa.

Fins ara, els poderosos que governen l’Estat espanyol, eixos que mai es presenten a les eleccions, havien tingut suficient, unes vegades amb el PP, altres amb el PSOE, per tal d’anar mantenint els seus interessos i privilegis.

En aquesta legislatura, han hagut de sacrificar el penduleig bipartidista que tan bé els havia funcionat durant els darrers trenta-vuit anys. Ara aquest pèndol no ha estat suficient. Han necessitat ajuntar als dos partits per tal d’aconseguir formar govern. Han hagut d’utilitzar el PSOE com a palanca per tal d’elevar el PP al govern, inclús amb el risc de trencar el PSOE. I tot això perquè el PP sol, no arribava.

El PSOE ha decidit ser el responsable de què Rajoy torne a ser president del govern. Tot açò té de positiu, almenys, que clarifica l’escenari polític. Ara tothom veu, amb molta més claredat, quines forces polítiques estan a favor de la minoria de poderosos i quines estem a favor de què es governe a favor de la majoria.

En aquesta legislatura PODEMOS anem a jugar un paper d’oposició fonamental.

Avui més que mai hem de ser capaços de dur endavant, d’una banda, una lluita política decidida i contundent a les institucions, a les quals hem portat la veu de la nostra gent i d’altra, una lluita en la societat, difonent els nostres arguments i posicionaments alternatius. D’aquesta manera anirem creant un clima de reivindicació i lluita en favor del país que volem fer, inclús abans de guanyar el govern.

Com ja he dit, el detonant d’aquest procés de canvi va ser aquell crit indignat apartidista que, sense etiqueta ideològica, va ser capaç d’emocionar a la majoria de la societat.

PODEMOS aconseguirem agrupar la majoria social que necessitem si sabem aprendre d’aquella saviesa popular i ens constituïm com una força política que no necessita orientar-se en cap direcció ideològica per tal de millorar les condicions de vida i de treball de la majoria de la societat. La majoria social no te tendència ideològica definida. Eixes tendències soles les tenen les minories que mai guanyen les eleccions.

En definitiva, si sabem configurar-nos com una força política que lluitem decididament, dintre i fora de les institucions, del braç amb la nostra gent, cap a un futur millor per a nosaltres i els nostres fills.