“L’amenaça immigrant”

Amb la crisi dels refugiats que va esclatar a Europa fa escasses setmanes, cal reflexionar una mica sobre la forma amb la qual els immigrants són presentats als mitjans de comunicació. En certa manera la premsa configura l’opinió pública d’acord amb el tractament que atorga a certs temes d’actualitat. Un tractament que desafortunadament pot esdevenir en alarmisme social.

A l’hora d’abordar la diversitat ètnica en l’agenda informativa, s’hauria de dur a terme una tasca d’educació i sensibilització, més enllà de la purament informativa. Si entenem la multiculturalitat com la simple coexistència de cultures i la interculturalitat com la cooperació i harmonia entre elles, la premsa hauria de fomentar el trànsit d’un estat a l’altre. De fet no és únicament que aquest principi de solidaritat s’obvie, sinó que a més s’estableixen certs estereotips i prejudicis que ajuden a considerar a la població immigrant com una amenaça.

La responsabilitat d’açò no hauria de recaure exclusivament en la rutina periodística, ja que aquesta no és més que un engranatge dins del sistema. No obstant els mitjans de comunicació són uns dels nexes d’unió més forts amb la realitat i com a tal configuren la comprensió que l’audiència té de la mateixa. La televisió es presenta com un paradigma de l’adulteració informativa, ja que tendeix a emfatitzar allò més negatiu, oferint noticies que causen sorpresa i neguit.

Els estudiosos de la ciència social utilitzen el plantejament de l’agenda-setting, per a referir-se a la manera amb la qual els mitjans estableixen l’agenda pública. Un establiment donat segons la importància del fet noticiós i que té en la teoria del framing un segon nivell, quan la notícia presenta un enfocament molt marcat.

Més preocupant pareix ser la imatge de la dona en els processos migratoris, en presentar-la freqüentment lligada a casos d’agressions, violència de gènere o prostitució. Sense oblidar que no s’ofereix una visió contextualitzada dels fets ni s’explica pertinentment perquè els refugiats han de buscar asil en altres països. Resulta així molt difícil empatitzar amb el seu patiment i entendre que deixen la seua llar solament com a últim recurs.

Si ens fixem en les fonts d’informació, també s’aprecia una clara asimetria, en donar-se una major presència a les de caràcter institucional. L’administració, els partits polítics, els òrgans policials o judicials tenen preferència davant del testimoni de treballadors d’ONG, psicòlegs, advocats o metges.

Podem concloure dient que l’explicació i contextualització dels fets limitaria considerablement l’impacte emocional de la notícia. Pareix clar que els esforços de les cadenes televisives s’orienten cap a la consecució d’una major audiència, la qual cosa s’aconsegueix oferint entreteniment i no informació veraç.