Mig segle

“El dia que vaig complir cinquanta anys, va començar la fi del món…”

No, no és cert, no creguen vostès, és sols una llicència poètica que m’ha passat pel cap perquè just fa una turmenta de mil dimonis; “cau la mundial!” com acostumen a dir.

Amb la mirada perduda per la finestra de l’estudi, revisant mentalment les obres mestres que, sense anar més lluny, Orson Welles havia fet a la meua edat –i també el gros que estava de menjar i beure com un cosac– decideix que és el moment de marcar-me unes fites per als propers, i lamentablement darrers, cinquanta que s’aproximen.

Agafe gavardina i gorra i m’endinse a les procel·loses aigües de la sanitat pública.
El metge, nou perquè sense jo demanar-ho m’han canviat de “La Bassa” a “La Fàbrica”, em mira de reüll de dalt a baix.

– Què li passa? –m’espolsa molest.

– A mi res.

– I Aleshores a què ve? No veu que tinc feina. Està el corredor ple de jubilats.

– He complit mig segle, sap? I com que treballe a casa, fa ni recorde el temps que no mire per la meua salut. He pensat que potser vostè…

Malcarat, decideix fer-me una revisió. Tecleja a l’ordinador i, sense mirar-me, comença el interrogatori.

– Vostè fuma?

– Sols un parell de caladetes quan passa algun Wolksvagen.

– Camina?

– Tots els matins. La volta als ponts.

– En quin sentit?

– Sant Tomàs cap avall.

– És la fàcil.

– Es que em ve millor.

– No s’excuse que sembla fill de Rajoy.

– A mi no m’insulte –Però ni cas. Ell a la seua, caiga la pregunta.

– Beu?

– Pasapalabra.

– Està en contacte amb productes cancerígens?

– A la filà hi ha un parell de maldecaps però no sé jo si catalogar-los…

– Parle de la darrera llista de la OMS –em talla, amb el límit de la paciència per baix del celler de la Llotja Sant Jordi.

– Ah, ja! Què vol que li diga? Quan veig el paquet de pernil dolç a la nevera, em dic, càncer per càncer, me’n vaig al pastador a per una botifarreta coenta.

– Li faria un anàlisis però com els d’esquerres encara no han arreglat l’assumpte, haurà d’anar al privat.

– Xe no marege! Conec al director de l’hospital. Varem estar junts l’any passat quan m’encolomaren la portada de la revista.

– Ja no està a la casa.

– Quina llàstima –li dic– encara que no hi ha mal que per bé no vinga, ara tindrà temps per arreglar el de les dones a la festa –pense– I per què l’han despatxat, disculpe la pregunta, si estava fent-ho bé?

– Els de la Generalitat.

– Una purga estalinista.

– Vostè està tonto o què?

– També vull que ho averigüe. Què amb cinquanta ja se’ns va una mica l’olla.

– Res més. Ara li faig el volant per a La Ribera.

– Alta o baixa?

I clar, aquí acaba tot. No m’envia a l’ample per respecte, els metges son persones educades i amb carrera, però la cara era d’això i més.

Eix al carrer i segueix diluviant. Com si fora de bades. Aleshores és fa la llum. Al meu cap sols, que el dia pinta negre; any i mig arrere, a l’acomiadar al meu pare, li vaig dir:

– “Ens tornarem a vorer quan siguem dues gotes de pluja suspeses a l’aire”.

I pense: “Pep, mira que has estat exagerat per a tot!”

Em cale la gorra i pose rumb a la interessant tercera part de la meua vida.