Solidaritat selectiva
Atemptats com els que van tindre lloc el divendres passat a la ciutat de Paris commouen a l’opinió pública. Aquesta mena de barbàrie apel·la el nostre vessant més solidari i nosaltres, com a éssers socials que som, necessitem mostrar el nostre condol a la resta del món. Les xarxes socials donen fe d’aquesta realitat. Al cap i a la fi si compartim adorables vídeos de cadells, provocatius “selfies” i reflexions vàries, perquè no hauríem de fer el mateix amb coses realment transcendentals com la repulsa a la violència indiscriminada?
Facebook amb la seva magnífica idoneïtat, ens permet ara acolorir la nostra foto de perfil amb la bandera francesa, com a mostra absoluta de fraternitat amb els veïns gals. Frases com “Je suis Paris” o referències als valors de la revolució francesa també són freqüents aquests dies a la xarxa. Veig davant d’aquestes pràctiques una clara hipocresia que es manifesta tant en la forma com en el contingut.
Per una part estem davant d’allò que anomene Solidaritat Selectiva. On són les banderes del Líban per condemnar els atemptats que en aquest país van deixar un total de 43 morts i 239 ferits? Tenint en compte que l’incident va tindre lloc el mateix dia que el de Paris i a mans dels mateixos fanàtics, un esperaria també un alt grau d’empatia amb el poble libanès. Però no, la societat alça la veu tan sols quan l’statu quo del món occidental es veu afectat. Fent meves les encertades paraules d’un jove bloguer anomenat Èric Lluent, diré que utilitzar el filtre de Facebook amb la bandera francesa per solidaritzar-se amb les víctimes, configura “una visió del món en la que únicament preocupen les morts de ciutadans occidentals”.
Com deia anteriorment el problema no sols radica en el color de la bandera que enarborem o cap a qui orientem el nostre altruisme, sinó també en la manera amb la qual ho fem. Em resulta ben difícil no deslligar aquestes conductes tant “compromeses” socialment, de l’efecte narcotitzant dels mitjans de comunicació. De fet aquesta conseqüència es deu traslladar també a l’àmbit de la premsa tradicional. Com a destinataris de la informació arribem a sentir-nos satisfets amb allò que sabem, sense adonar-nos que ens allunyem dels processos d’acció i reflexió. La millora dels canals de comunicació és quelcom imprescindible al nostre temps, malgrat tot correm el risc que aquesta evolució desvincule les energies humanes de la participació activa.
El meu desencant amb la societat actual es reafirma cada cop més. No solament per les sanguinàries accions d’uns radicals que fomenten la polarització del món, sinó també per la insuficient resposta dels occidentals, basada en la por i la ignorància.