Una tortura en forma de carrera d’orientació
Carlos Climent va ser un dels participants en la primera The Bandit
Qui no conega a Carlos Climent mai diria que la seua gran passió són els ultramaratones, però no uns qualsevol, quan més impossibles millor. L’any passat, després de convertir-se en ‘finisher’ de la The Spine Race, coneguda com l’Infern Britànic després de completar 420 km sobre un traçat amb 13.000 metres de desnivell positiu en unes condicions climatològiques extremes de pluja, fred, vent i neu, perjuró que seria l’última vegada.
No obstant això, aquest professional de la banca, que va destacar com a atleta de pista en carreres de velocitat, va tornar a aparcar el vestit i la corbata per a calçar-se les sabatilles i rescatar de l’armari tot el material tècnic per a embarcar-se en una nova aventura, la més radical de quantes havia participat fins ara.
Carlos Climent va ser un dels trenta-cinc participants que l’organització va admetre per a prendre part en la primera The Bandit, inspirada en la Barkley Marathon, considerada com la carrera més dura del món. Els seus números l’avalen, en 31 anys sol han sigut finishers 18 persones.
Per davant una tortura de més de 150 quilòmetres en autosuficiència, en un circuit no senyalitzat per la serra de Llaberia (Tarragona), amb eixida des del xicotet poble de Capsanes com a homenatge al guerriller Pere Joan Barceló ‘Carrasclet’ (1682-1743), un soldat que es va enfrontar als Borbons en la guerra de Secessió. Després de la derrota catalana, va ser perseguit per la justícia, amagant-se en els profunds i infranquejables boscos de la serra de Llaberia.
La inscripció era gratuïta, únicament als participants se’ls exigia aportar 10 kg de menjar per al banc d’aliments i una bandera de la població d’origen. Segons descriu l’alcoià, “la inscripció ja va ser una aventura de per si mateix, calia descobrir un mail, fer una redacció de les raons per les quals volia participar i resoldre diverses endevinalles, trenta-cinc van ser els triats, a més de posseir un currículum i una experiència en carreres de muntanya”.
En carrera els participants no podien portar GPS ni altres utensilis de mesura o orientació que no fóra una simple brúixola. L’organització facilitava un mapa diferent per a cada bucle o volta i un roadbook amb una xicoteta descripció d’on estaven situats els onze llibres que calia trobar i als quals calia arrancar la pàgina corresponent al dorsal de cada corredor. Els mòbils anaven introduïts en un sobre d’estanc que en cas d’obrir o manipular significava l’eliminació automàtica.
L’organització donava un màxim de nou hores per a completar cada bucle o volta. El primer a aconseguir-ho va emprar una hora més. Només tres corredors van arribar dins de termini, van haver uns altres que van estar prop del temps de tall, la veritat és que ningú va acabar i es va establir com a rècord per a futures edicions de tres bucles o voltes.
Sobre la seua experiència, Carlos Climent explica que “al costat d’altres tres companys vam poder recollir els onze llibres. Encara que va anar fora de termini, arribem satisfets per aconseguir fer el primer bucle amb la duresa de la nit, amb boira, camins que feia lustres que ningú passava per allí, veient-nos obligats a obrir uns nous entre esbarzers, ortigues i passos amb cadenes. Uns altres van arribar a tardar cinc hores a recollir el primer llibre i setze a poder aconseguir sis. La complexitat i duresa ha sigut màxima”. Com resa el text de cada dorsal “You will not finish” (No acabaràs). I així va ser.