Vicente Parras, el tècnic que va retornar la il·lusió

Vicente Parras sempre va ser una persona arrelada a la terra que li va veure nàixer. És per això que allà on va ser va tractar de tirar arrels i sentir-se a gust. Com a jugador va decidir penjar les botes amb 26 anys en Regional perquè començava a no gaudir. Acabava de llicenciar-se en Dret, paral·lelament va començar a treballar com a administrador de finques en plena febre immobiliària i el poc temps lliure que li quedava, el va començar a dedicar a entrenar. Va haver de picar pedra en el futbol base durant una dècada, fins que en 2012, després d’ascendir al juvenil de l’Elx a Divisió d’Honor, li van proposar dirigir al filial franjiverde.

Despullat d’aqueixa litúrgia que acompanya a l’entrenador de la base de la necessitat de cremar etapes, la seua carrera es va accelerar fins a aparéixer el vertigen en el seu efímer pas com apaga focs en el primer equip de l’Elx que buscava salvar-se de caure a Segona B. Es va veure en l’obligació d’haver de fer un esprint quan estava acostumat a ser un corredor de fons. Va ser la seua targeta de presentació i l’inici d’un viatge sense volta arrere. El seu nom va començar a cotitzar-se i l’Ontinyent va ser el primer club que li va tirar el llaç. El que va vindre després encara molts afeccionats del Clariano ho recorden amb gran afecte, ja que va aconseguir classificar a l’equip per a la Copa i es va quedar a les portes de jugar un play-off d’ascens a Segona B.

No va seguir però va tornar dos mesos després d’iniciada la temporada. Aquell era un Ontinyent ferit de mort, confirmant-se la seua defunció en l’inici de la segona volta. De no ser pels térbols negocis que van portar a la presó a la propietat del club, segurament ara estaríem parlant que Vicente Parras estaria iniciant la seua quarta temporada en la banqueta del Clariano per aqueix arrelament als llocs. Li és fàcil encapritxar-se. Va succeir a Ontinyent i li està passant en el Alcoyano. “M’agradaria ser ací molts anys”, repeteix amb freqüència. En el seu moment no li va importar paralitzar qualsevol negociació quan el Alcoyano es va creuar en el seu camí encara sabent que arribava a un club en problemes, amb un descens a Tercera inclòs.

Aqueixa fidelitat a una institució no és massa freqüent en un món tan mercantilitzat com el del futbol. En la passada primavera, acabat d’acabar el confinament i sense saber el futur del Alcoyano, va decidir acceptar –”en dos minuts”, assegura– la proposta de renovació. Al seu cap només hi havia una cosa: acabar el que va començar i pujar al Alcoyano a Segona B. “Sempre vaig dir i ho vaig mantindre que vaig vindre al Alcoyano pel que significava com a institució, no perquè estava en tal o tal altra categoria”. Més d’un es va fer creus i no va eixir de la seua sorpresa després d’anunciar-se que anava a quedar-se sense saber si més no si el Alcoyano acabaria ascendint, quan comptava amb ofertes fermes de clubs de Segona B i fins i tot després de fer-se pública la seua renovació, alguns van tractar de convéncer-li perquè trencara l’acord, però ell no va voler faltar a la seua paraula a pesar que no hi havia res signat.

“Sempre m’ha semblat un club especial, vindre com a rival era un sofriment i com a espectador em fascinava veure el camp amb tant de públic i tan entregat amb el seu equip. A vegades em preguntava si algun dia seria el seu entrenador i m’il·lusionava amb això. Va haver-hi un moment la passada temporada que va ser molt especial i que mai oblidaré. Va ser contra el Castelló en la Copa Federació. Després va ocórrer això de l’eliminació en els despatxos, allò ens va deixar fotuts, però sempre recordaré la manera que l’afició va gaudir aquella victòria. Vaig pensar, “veure rugir al Collao d’aqueixa forma és la llet”. La pena va ser no haver gaudit d’un play-off d’ascens com a campions amb el Collao a vessar. És la espineta que tinc clavada, no haver pogut gaudir l’ascens com es mereixia l’equip després de la temporada que va fer. Ha sigut tot molt fred. El consol va ser saber que també va haver-hi trobades en els quals l’afició va gaudir molt. Partits com el dia del Atzeneta o l’Alzira van ser una passada”, resol.

El succeït el passat curs, amb aqueix desenllaç tan atípic, com tot el que va succeir a partir de març, va ser un màster per a tots, especialment per a Vicente Parras, com a capità del vaixell. “Ens va posar a prova. Tot el que planifiquem, va saltar per l’aire. Va caldre reinventar-se. Vam haver d’aprendre sobre la marxa. Puc dir que he eixit millor entrenador”. Li ha tocat viure un Alcoyano d’entreguerres, alguna cosa que el preocupa fins a un cert punt. “Si diguera que el viscut aquestes últimes setmana no ha influït en l’ànim del vestuari, mentiria. Som professionals i com a qualsevol treballador el preocupa el que succeeix en la seua empresa. Clar que hem estat pendents de totes les informacions que han anat apareixent. Un parell de vegades han vingut a parlar amb nosaltres per a dir-nos que estiguérem tranquils. Sabem que la situació no és bona però és la que ens ha tocat viure i confiem en la labor que s’està realitzant perquè el club tire avant”.

Si apassionant va ser el repte en el qual es va embarcar la passada temporada, no menys fascinant es presenta el nou curs. De cap de lleó a cua de ratolí. D’equip obligat a estar a dalt per plantilla i prestigi a ser un acabat d’ascendir però amb distintiu de ser un clàssic en la categoria que acaba de recuperar. “Comparar la Tercera amb la Segona B és com si parlàrem de peres i pomes. No té a veure una categoria amb l’altra. La qualitat és molt major, també el nivell d’energia, són partits més igualats i ací no es trenquen a partir del minut 60. L’any passat es va fer una plantilla per a ser protagonistes i dominadors en els partits. Cridaves a un jugador per a dir que es vinguera i de seguida et deia que sí pel prestigi que té el Alcoyano. Ara és diferent, eres l’acabat d’ascendir, damunt et trobes amb una categoria totalment disparada perquè tots volen jugar en la Segona B Pro. Per un lateral s’ha arribat a demanar 60.000 euros, una cosa a la qual nosaltres no podem aspirar ni somniar-ho. Clubs amb un gran potencial econòmic com Eivissa o Hèrcules han apostat per jugadors més talentosos i creatius, nosaltres en canvi hem buscat un perfil diferent, més el de futbolista aguerrit i batallador amb algun toc de qualitat en atac”.

Vicente Parras té clar que al Alcoyano li correspondrà exercir “un paper molt diferent al de l’any passat on l’equip va tindre moments brillants. S’ha buscat homes i no noms, jugadors que sàpien el que és la Segona B i les característiques de la qual s’adapten al Collao. A casa hem de fer-nos forts, encara que sense públic el factor camp ja no és tan determinant i fora cal ser atrevits i buscar els tres punts perquè no et trobaràs camps com el Ric Pérez amb diversos milers aficionats. Vull un equip honrat i treballador, independentment que li isquen millor o pitjor les coses en un partit”, va advertir per a després fer un repàs dels fitxatges.

“Han vingut jugadors –va explicar– que ja coneixen el club com Ángel, Primi o José Solbes. Uns altres amb mi van rendir molt bé com Satoca o Alberto Rubio, estan els casos de Juanan, Jordán o Ramón amb molts partits en la categoria a un nivell molt alt. S’han fitxat sub’23 com José Solbes, Camacho i Mourad que els considerem com si fóra sèniors, per Raíllo hi havia diversos equips a Catalunya que ho volien i serà un jugador que per les seues característiques agradarà molt en el Collao. L’únic cas especial és el de Jona, un futbolista diferent i al voltant del qual s’han donat unes circumstàncies que han fet possible el seu fitxatge, en cas contrari haguera sigut impossible la seua incorporació”.

Sense ja el paper d’actor principal amb el qual li va tocar carregar tot el passat curs, el Alcoyano haurà de guanyar-se el respecte que no sempre troben els acabats d’ascendir. “El disseny de la competició fa que cada resultat compte, no pots pensar a reconduir la temporada més endavant si les coses es torcen prompte. El marge d’error és mínim, per la qual cosa és molt important començar bé. L’any passat vam aconseguir tindre a tota la plantilla molt prompte. Només Juli va arribar al final. Ara ens hem trobat amb jugadors que no competien des de març. El primer objectiu que ens vam proposar era igualar el nivell físic, alguna cosa que al principi de la pretemporada va ser impossible. Ha començat la lliga i tampoc s’ha aconseguit íntegrament. Alguns van com a vertaders avions i a uns altres els està costant bastant. El següent repte era tàctic, aconseguir ser competitius. A Orihuela es va veure que l’equip va acabar en camp contrari. I, finalment, necessitem millorar en atac. Ací hem de donar una important accelerada. Ens costa perquè comencem la casa pels fonaments, tindre seguretat defensiva. Encara ens costa molt generar ocasions”.

Mentre arriba aqueix equilibri, Vicente Parras no s’espanta a l’hora de marcar-se un objectiu. “Volem mirar cap amunt perquè fer-ho cap avall és el primer passe a quedar-te arrere. Tots volem acabar entre els tres primers, però hem de ser realistes i pensar que estarà complicat. A mi m’agradaria estar prop del tercer lloc, mai més enllà del sisé que et condemnaria a barallar per no baixar. Un objectiu realista seria acabar entre el quart i el sisé lloc que dóna dret a lluitar per ficar-se en la Segona B Pro”.