‘Chicago 1920’, el musical que no va deixar indiferent a ningú
L'Associació d'Amics de la Música va apostar fort per portar aquest musical a Alcoi
Más de nou-cents assistents, entre ells un bon nombre de visitants d’altres poblacions, es van donar cita despús-ahir dijous en el Teatre Calderón per a descobrir o redescobrir aqueixa sorprenent obra musical que és “Chicago”. Realment es tracta de Teatre Musical Nord-americà de finals del segle XX, la qual cosa a Espanya diríem “Revista”, actualitzada, això sí, als nostres temps, salvant, clar, la diferència de qualitat creativa; és a dir, als EUA el teatre musical és un gènere major, i a Espanya, la Revista, un gènere menor, pensat llavors per a un públic poc exigent i desitjós de distracció. “Chicago” és en si una obra mestra del musical nord-americà que va obtindre nombrosos premis acadèmics en 1975, igual que la recordada adaptació cinematogràfica de Rob Marshall de 2002.
L’Associació d’Amics de la Música d’Alcoi va apostar fort per portar aquest musical a Alcoi; i aquesta novetat, més aviat un repte, va superar amb escreix les expectatives, tant artístiques com d’assistència. El públic de la nostra ciutat, molt poc o gens habituat al teatre musical nord-americà, excepte els quals viatgen a Madrid exclusivament per a veure musicals, es va mostrar sempre molt predisposat i atent.
Ningú va quedar indiferent. Teatralment “Chicago” sorprén. No és una història d’amor esquinçadora; ni tampoc un drama policíac ni res que se li semble. És senzillament una divertida comèdia on es percep una crítica vetlada a la justícia penal dels EUA dels anys 20 del passat segle, amb al·legats clarament feministes, com a fil conductor.
Musicalment conté números jazzístics (dixeland, swing, jazz de Chicago…) de molt d’empaquetatge; en aquest sentit, l’adaptació i versió de Juan Saurín (director musical) i les interpretacions del seu fantàstica Swing Band, van brillar amb magnificència de principi a fi, encara que potser amb un piano de cua analògic, no digital, el resultat haguera sigut encara millor.
Des del principi ens vam poder adonar, així mateix, de la qualitat vocal de les dues protagonistes principals que van encarnar excel·lentment Gema Castaño i Melissa Fernández, totes dues habituals en els principals teatres de la Gran Via de Madrid. Un altre punt Juan Carlos Barona, que va recrear genialment el personatge més divertit de l’obra. El mateix amb els ballarins, que a més canten, una cosa d’altra banda molt difícil, els quals van sorprendre amb les trepidants coreografies d’Anna Alcázar, freqüent en diferents musicals madrilenys i actual professora de dansa jazzística a l’escola Billy Elliot de Víctor Ullate en la capital. Solvents la resta del repartiment.
Esment a part mereix el vistós vestuari confeccionat a Alcoi per part de Lorena Payá i Aranza Pascual, així com l’admirable i lluït desplegament de material multimèdia amb projeccions de diapositives i vídeos, alguna cosa que va donar lluentor al singular muntatge, situant-nos en cada escena i en aqueix Chicago de gàngsters, crims, presons i judicis, treball encomanat a Max Duato, professional que desenvolupa aquestes tasques en el Palau de les Arts de València.
Van participar en el primer número de l’Acte II, els ballets alcoians de Gabriel Amador en la funció de vesprada, i el de Carmina Nadal en la funció de nit, atorgant més vistositat i volum si cap a les representacions. Finalment destacarem el fabulós treball de Narcís Tenorio com a director escènic, de Marco Antonio Gómez (Coan) com a regidor, i de Miguel Ferrándiz Giner com a coordinador artístic d’aquesta coproducció de la Bohemian Bocanegra Rhapsody Music (Centre integral d’Arts Escèniques de Madrid) i de l’Associació d’Amics de la Música d’Alcoi.