Óscar Francés, la vocació d’un artista
Compta amb un amplíssim currículum sota els focus de platós, en pel·lícules, sèries i anuncis o desfilant per passarel·les com a model
Els qui li coneixen saben bé que no li han regalat res i que la seua vocació d’artista ha sigut un llarg camí de treball, esforços, alegries i decepcions, alternant el glamur de platós i focus amb el treball, com a lluitador que és, en una gasolinera o buscant anuncis per a una emissora local. Es diu Óscar Francés Blanes encara que molts li coneixen com “el nebot de Camilo Sesto”.
– Com ha portat això de ser el nebot d’una figura internacional com Camilo?
– “Perfectament. Les coses cal assumir-les com són, sense enganyar-te, i Camilo Sesto ha sigut mon tio i molt més, perquè em vaig quedar orfe als 11 anys i ell va ser com el meu segon pare. Es va bolcar amb mi i em va donar el seu afecte i la seua protecció. Però també em va ensenyar que has de valdre’t pel que eres i no per qui eres. Mai vaig buscar treball com a nebot de ningú sinó en funció de les meues capacitats i, amb el temps, del meu currículum artístic”.
– Però per a la seua carrera artística va ser positiu o negatiu ser el nebot de Camilo…?
– “Ni una cosa ni l’altra. Sempre he intentat separar la meua relació familiar de la meua activitat professional. En el treball soc Óscar Francés. Una altra cosa molt diferent ha sigut la meua relació personal amb mon tio i ací puc assegurar que ha sigut molt positiu perquè és molt el que he aprés d’ell. Era pur art, ho portava dins de sí i va ser un privilegi estar al seu costat”.
– D’on procedeix la vocació artística d’Óscar Francés?
– “Des de molt xicotet que m’agradava divertir a la gent i fer pallassades. Crec que això d’actuar ve del meu pare, que va ser membre actiu de La Cassola. Va treballar com a escenògraf i il·luminador, arribant a desplaçar-se amb el grup al Marroc. Eixe ambient em va contagiar”.
– I com va començar tot?
– “Quan ens traslladem a viure amb mon tio, a Madrid, jo tenia uns 17 anys i vaig entrar a formar part del grup de teatre Torrearte, de Torrelodones. Allí vaig pujar per primera vegada a un escenari. Representàvem de tot, des de clàssics a comèdies, sarsuela i sense faltar el Don Juan Tenorio cada primer de novembre. A partir d’ací vaig tindre clar per on volia canalitzar la meua vida professional”.
– Quan van arribar a Madrid el seu cosí Camilín era molt xicotet…
– “Ens emportem 15 anys i per a mi sempre va ser com el meu germà xicotet. Sempre hi ha hagut molt afecte en la família. Vivim junts 15 anys i això deixa un pòsit amb molts sentiments”.
– I després de l’experiència en el grup de teatre de Torrelodones…
– “Allí mateix vaig entrar en l’emissora de ràdio local, que era a la Casa de Cultura, treballant en programes musicals i com a discjòquei, fins i tot vaig tindre un programa d’economia… després, quan vaig complir els 21 anys, va arribar el món del cinema, la publicitat, les passarel·les com a model…”
– La pel·lícula “Solo o en compañía de otros”, de Santiago Sanmiguel, en 1990, va ser la seua estrena per a la pantalla gran i eixe mateix any també s’estrenava en TVE amb la sèrie de Mario Camús “La forja de un rebelde”. Però va haver-hi molt més en publicitat i com a model, a més de la ràdio… On se sent vosté més còmode?
– “En la interpretació. És el meu. Però la vida et porta pels camins més insospitats. Un no mana del seu destí i cal anar adaptant-se a cada moment”
– I un bon dia abandona Madrid i s’en ve a viure a Alcoi. Es penedeix?
– “En absolut. És clar que tot ha sigut molt més difícil des d’Alcoi, però en aquell moment jo necessitava, per a retrobar-me amb mi mateix, tornar als meus orígens. Connectar de nou amb amics, familiars, els ambients en els quals vaig créixer. Trobava a faltar els paisatges de la meua infància. I vaig tindre la sort que als pocs dies ja tenia treball en l’emissora de José Luis Sanz, el major fan de Camilo Sesto que hi havia a Alcoi i per a mi un grandíssim amic. Vaig ser molt feliç en l’emissora del recordat Pepito. En els concursos radiofònics, pel contacte directe amb la gent, era on més còmode em sentia”.
– I tot això sense perdre el contacte amb les productores de cinema i televisió…
– “I assistint a centenars de càsting, buscant al millor representant i llegint de principi a fi la revista Fotogrames. Des d’Alcoi no era fàcil, però vaig aconseguir nombrosos treballs en pel·lícules i sèries…”
– Ací segueix Óscar, convertint la seua vocació en una realitat. Aquest últim any 2023 ha treballat en ‘Camilo Superstar’, d’Atresmedia; ‘L’Alqueria Blanca’, d’À Punt TV; ‘Largas sombras’, de Disney Plus; ‘La ley del mar’ d’À Punt i TVE i ‘Respira’, de Netflix. I és que Óscar segueix ací, incansable. Segurament ningú com ell va conéixer a Camilo Sesto a Alcoi. Com s’imagina el Museu que s’està construint?
– “Alegre, perquè mon tio era un home molt alegre. I respectuós, perquè serà el museu del més gran artista que hem tingut. Un home del qual vaig aprendre cada dia que vaig estar amb ell. M’ensenyava sense pretendre-ho. Imagine un museu dedicat a l’artista, la seua creativitat. El que més importa és la seua obra, la música que ens ha deixat, per damunt de tot. Ell volia retirar-se a Alcoi i al final ho ha aconseguit, és ací, en aquest poble que tant va voler i que tant va defensar, perquè la gent no sap la quantitat de gent que va portar a Alcoi, orgullós com estava de la seua ciutat”.
I ací està Óscar Francés, hereu d’eixos sentiments, recordant-nos, des de la seua polifacètica carrera artística, el privilegi de la memòria de Camilo Sesto. Son tio.